Ahir vaig anar a Perpinyà per assistir a la conferència de René Grandó titulada “Vous avez la mémoire courte: un livre fondateur”, al voltant de l’obra que tres periodistes del diari L’Indépendant vam publicar amb aquest títol fa 35 anys sobre l’exili republicà del 1939, un llibre que encara avui ens continua unint de manera inesborrable. Els tres autors vam quedar per dinar abans de la conferència, com ho fem cada vegada que es presenta l’ocasió. Finalment René Grandó, per un imprevist familiar, no va poder acudir ni al dinar ni a la conferència. Vaig dinar a casa de Jaume Queralt unes delicioses guatlles (gràcies, Maria, un cop més!), acompanyades per un vibrant vi negre de vinyes velles Château de Caladroy (Côtes du Roussillon Villages) del
2004. Durant la sobretaula l’amfitrió em va dir de publicar igualment aquest article que segueix.
Quan el 1979 jo treballava de corresponsal a Barcelona del diari perpinyanès L'Indépendant vaig comentar al company de la redacció René Grandó la proximitat del quaranta aniversari de l’èxode dels refugiats republicans espanyols del 1939, un esdeveniment que havia deixat moltes empremtes a aquella terra de frontera i que encara hi seguia sent un tema incòmode, fins i tot tabú.
Li vaig suggerir que podíem abordar-lo quaranta anys després amb aportacions dels dos costats, dels refugiats i dels refugiadors, tot concentrant el focus damunt d’un tema sensible per a extenses capes de lectors. El diari perpinyanès tenia per costum, com ja va demostrar durant l’èxode del 1939, destacar enviats especials a tots els esdeveniments rellevants que impliquessin d’alguna manera la seva demarcació o hi repercutissin.
René Grandó em va comunicar que ampliaríem l’equip de treball amb un tercer membre de la redacció del diari, el cronista cultural Jaume Queralt. Ens vam abocar d’immediat a arxius, recerca de supervivents i desplegament de fotos i documents.
A mesura que avançava la investigació preparatòria ens va desbordar la sensació que el tema era més profund del que imaginàvem. Teníem entre les mans una bomba i aquest va ser el principal incentiu per enfrontar-nos al repte de la previsible ona expansiva. A França l’opinió pública mirava molt poc sota la catifa de l’episodi vergonyant viscut el 1939 amb motiu de la indigna rebuda dels refugiats republicans espanyols a la frontera pirinenca, la qual cosa va contribuir a l’impacte de la nostra sèrie de reportatges publicats a L'Indépendant quatre dècades després.
El treball ens va dur a parlar amb testimonis que no solien ser subjectes de les pàgines dels diaris i que van detectar en el nostre tracte una proximitat de valors, a desgrat de la distància generacional. Els autors vam ser els primers sorpresos davant l’impacte causat per la publicació de la sèrie periodística. A la redacció del diari, pel carrer i a diferents ambients socials de la regió se’ns acostaven persones commogudes, de vegades fins les llàgrimes, pel relat que acabaven de llegir i pel seu to.
Ens asseguraven que per primer cop veien restituït públicament aquell capítol de la història. No es referien tan sols a la duresa dels fets, també a la brutalitat de la rebuda francesa. Altres reaccions van ser hostils, com ja havia passat el 1939, però la gran majoria expressaven la satisfacció de veure la seva història dignament reconeguda després de dècades d’escarni, silenci o dissimulació. Eren els supervivents d’aquell mar de nàufrags derrotats i menyspreats, la gran massa de perdedors de la història.
Amb el material acumulat i les reaccions recollides, els tres autors vam elaborar a continuació el llibre titulat Vous avez la mémoire courte. La seva publicació ens va obligar a desplaçaments de signatura d’exemplars per mitja França. Després l’editorial va plegar i vam ampliar el llibre a una altra, amb el nou títol Les camps du mépris, que ara va per la setena edició, si no em descompto.
Des d’aleshores René Grandó, Jaume Queralt i jo mateix hem mantingut l’amistat nascuda d’aquella sèrie de reportatges i dels dos llibres que se’n van derivar. Un viu a Tolosa del Llenguadoc, l’altre a Perpinyà i jo a Barcelona, però cada vegada que ens retrobem ho fem amb una emoció que sabem d’on ve: d’un “livre fondateur”, d’un treball de reconeixement degut a la massa de perdedors de la història.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada