Pàgines

30 de des. 2014

Lluís Soler recita la Divina Comèdia al Romea, no se sap ben bé quan

L’actor Lluís Soler recitant fragments de la Divina Comèdia del Dant era com per córrer ahir dilluns al teatre Romea. És el que vaig fer, amb la fe posada en els destacats precedents d’aquest intèrpret dient fragments de Les hores Josep Pla emesos per Catalunya Ràdio, de Shakespeare, d’El comte Arnau de Josep M. de Sagarra o el seu més recent Canigó de Jacint Verdaguer. L’actuació formava part del cicle “Solos” (llegiu Solus, en solitari), que aquest teatre programa els dilluns, dia de descans de la companyia en què la sala es permet algunes provatures, encara que sigui amb una publicitat pràcticament nul.la. Malgrat
posar l’entrada a 20 €, l’espectacle no disposa de cap programa de mà, ni un trist paper fotocopiat amb les quatre dades bàsiques del que presenta. Pel que sembla, oferirà tres representacions, tot i que les dues següents no tenen data anunciada. Sigui com sigui, l’actor Lluís Soler recitant fragments de la Divina Comèdia del Dant era com per córrer al teatre Romea.
El recitat (llegit) es va revelar encara verd. En canvi l’actor va oferir entre cada fragment unes explicacions molt ben treballades per contextualitzar uns versos del segle XIV, en la traducció de Josep M. de Sagarra, que no sempre resulten fàcils d’entendre a la primera, encara que la Divina Comèdia s’assembli poderosament a les actuals superproduccions de ficció del tipus d’El senyor dels anells i les seves contínues seqüeles cinematogràfiques o televisives. 
La proposta de Lluís Soler amb el Dant (explicació primer, recitat a continuació), segueix el camí de l’inoblidable espectacle “Gassman legge Dante” que va recórrer Itàlia i va ser editat en vídeo el 1996. Però sense arribar-li a la sola de sabata, de moment. 
L'oscaritzat actor Roberto Benigni també va dedicar un espectacle recitatiu a "Tutto Dante" l'estiu del 2006, amb un èxit ressonant arran de la presentació durant tretze dies seguits a la plaça Santa Croce de Florència, sota l'estàtua del poeta. Després va ser un èxit televisiu per episodis a la RAI italiana i a continuació un èxit editorial en dotze DVD, que guardo com un tresor a la meva modesta biblioteca, al costat dels tres vídeos de la mateixa idea protagonitzada per Vittorio Gassman a escenaris naturals de tot Itàlia. 
Malgrat el ressò de la posterior gira mundial de Benigni amb “Tutto Dante”, l'espectacle només es va presentar durant tres dies al festival madrileny Veranos de la Villa el 2009 i no ho va fer al Grec de Barcelona, diuen que per manca d’interès dels programadors d’aquí, malgrat la llarga tradició dantesca barcelonina, l‘aleshores recent lectura completa d'aquesta obra cada tercer dimecres del mes a l'Institut Italià del passatge Méndez Vigo per successius especialistes i la nova traducció al català publicada el 2001 per Joan F. Mira, després de la clàssica de Josep M. de Sagarra, que la Biblioteca Bàsica d'El Periódico va oferir el maig de 2005 en tres volums a 1 euro cadascun. Vaig recordar aleshores, és clar, que el Dant parla a la Divina Comèdia de "l'avara povertà di Catalogna". 
La fantàstica epopèia del viatge al més enllà que ofereix la Divina Comèdia és un dels més grans espectacles literaris de tots els temps. Josep Pla s'emocionava fins a les llàgrimes quan Joan B. Solervicens --o més endavant Modest Prats-- li recitaven en italià, al llarg d'alguna sobretaula, els gloriosos versos: "Sovra candido vel cinta d'uliva/ donna m'apparve, sotto verde manto/ vestita di color di fiamma viva"... 
El renovador del dolce stil novo i de la lírica trobadoresca, un dels poetes més reconeguts de tota la història i forjador de la llengua italiana moderna, va néixer a Florència el 1265 i va morir desterrat a Ravenna el 1321. A l'església d'aquesta segona ciutat on es troba enterrat, la làpida reprodueix el seus versos: "O servil Itàlia, mare pàtria de misèria, vaixell sense timoner enmig de la violenta tempesta"... Aquests versos de fa 700 anys ressonen amb una certa actualitat, segons com es mirin, igual com tants altres versos de la Divina Comèdia. 
L'estàtua de Dante Alighieri, aureolat amb la corona de llorer, presideix la plaça de majors dimensions de Florència. Darrere l'escultura de marbre s'obre la basílica de Santa Croce. A la nau es contempla el mausoleu del poeta. En realitat l’estàtua i el mausoleu estan destinats a dissimular que Dante, foragitat de la seva estimada ciutat, no va morir ni es troba inhumat aquí. 
Florència el va desterrar i condemnar a mort per culpa de les lluites polítiques intestines entre els bàndols dels güelfs i els gibelins. Ell hi va correspondre maleint als seus versos els conciutadans florentins. Contra aquesta maledicció encara no han pogut fer-hi res els nombrosos intents de rehabilitació, protagonitzats els últims segles per les autoritats locals. El poeta més important, el creador de l'idioma italià modern, continua obstinadament enterrat des de l'any 1321 a Ravenna, la ciutat que el va acollir, fora de la Toscana natal. 
La ciutat ha reconstruït la seva casa natal, ha anul.lat l'antiga condemna i l'ha distingit amb tots els títols honorífics possibles, però ell mateix va rebutjar en vida la primera amnistia i els seus versos continuen deixant molt mal parada la ingrata capital toscana. El poder de la poesia arriba, en alguns casos, a convertir-se en veredicte. La història encara no ha absolt Florència de l'expulsió de Dante. 
Els güelfs (comerciants de l'emergent classe mitjana) defensaven els interessos territorials del Papat, enfront dels nobles gibel.lins partidaris de l'altre gran poder europeu, l'emperador del Sacre Imperi Romano-germànic, tot i que l'enfrontament amagava també discrepàncies locals. Dante Alighieri militava en una facció güelfa perdedora. Va ser desterrat el 1302. El van invitar a retornar el 1311, si es penedia públicament. La negativa li va costar la pena de mort en contumàcia, fins i tot contra els seus descendents. 
Al desterrament va escriure els 14.233 versos d'un llibre culminant, el seu viatge imaginari a l'infern i el purgatori, conduït pel poeta llatí Virgili, així com al paradís de la mà de la platònica Beatriu. Els llibres es redactaven aleshores en l'única llengua escrita reconeguda, el llatí. Ell va ser el primer de fer-ho en llengua vernacla o vulgar, que va ennoblir de forma definitiva. Va titular-lo Comèdia. Poques dècades després Giovanni Boccaccio la qualificava de divina, amb el nom que li ha quedat des de l'edició de Giolito del 1555. Molts escolars italians encara en reciten avui de memòria els fragments més emotius.

1 comentari:

  1. Em va sobrar el comentari fora de lloc del "traduttore tradittore", i tens raó que la lectura del text es va revelar una mica verda. Malgrat tot, benvingut Lluís Soler amb la seva lectura!

    ResponElimina