L’havà d’aquestes festes potser serà dels últims

Un reducte d’amants fidels encara celebrem les grans ocasions –també les petites grans ocasions— encenent un havà, però el d’aquestes festes potser serà dels últims. Una de les conseqüències del recent acord diplomàtic entre Cuba i els Estats Units serà obrir el mercat nord-americà als millors puros del món, els cubans, els quals s’encariran encara més als estancs d’aquí. Cuba ja no és el primer productor mundial de cigars premium elaborats a mà (superada per la República Dominicana), però d’havans només se’n poden dir els de Cuba i encara són els millors sense discussió. Barcelona ha estat de sempre la primera ciutat del món en volum d’havans que s’hi fumen. Aquí els puros formaven part d’una tradició
social mesocràtica fins que el govern castrista, orfe de l’ajuda soviètica massiva, va llançar el 1993 la política de “captación de dólares” amb una paradoxal doctrina comercial de luxe per a les seves exportacions de cigars. Consisteix a produir-ne menys i vendre’ls a preus molt més elevats, dintre d’una estratègia perfectament antidemocràtica.

"La nostra política és buscar més diners per al país. Si podem treure’ls als capitalistes, millor", em vaig haver de sentir dir a la cara un vell defensor com jo de la popularitat de l'havà per part d'un director comercial d’Habanos SA. En comptes de contestar el que pensava, vaig fer el cor fort per demanar-li, com una mena d’última voluntat, que em permetés accedir a una capsa d’havans de la marca Gispert, introbables a l’estranger. Sorprès de veure’m sabedor que encara produïen una antiga marca de prestigi condemnada a l'agonia i substituïda per altres molt més snobs, va fer l'esforç de treure'n una capsa del racó del fons i obsequiar-me-la, per obstinat o per informat. 

Els Gispert continuaven sent de primera qualitat i els vaig fumar amb la delectança d'haver guanyat una escaramussa contra la supèrbia burocràtica. Els seus cobejats capitalistes fumen --o cremen-- havans de nou ric que els fan a mida, mentre que els amants de tota la vida tenim un altre paladar, una altra memòria i una altra tradició, tan llarga o més que la dels cubans. 

El primer magatzem de fulla de tabac de l'Havana per a la manufacturació de puros en sèrie va ser obert el 1840 a la Plaza del Cristo per Joan Conill i Pi, el qual traspassaria el negoci a Jaume Partagàs i Rabell, nascut a Arenys de Mar el 1816 i fundador el 1845 de la factoria havanera de la cèlebre marca que porta el seu nom, encara avui al capdavant mundial (la fàbrica històrica dels Partagàs al carrer Indústria de l’Havana està tancada des del 2011 per una restauració que no ha ni començat i ara els elaboren a la factoria de la marca Rey del Mundo). 

El fill Josep Partagàs Puig va traspassar el negoci a l'asturià José Antonio Bances, que el 1900 el revendria als també asturians Ramón Cifuentes Llano i José Fernández. En aquell moment la factoria produïa de 18 a 20 milions de cigars per any de les vitoles Partagàs, Ramón Allones, Prudencio Rabell, Caruncho, Cifuentes, Gayarre, La Flor de J.A. Bances, Nada Más i altres. El nét Ramon Cifuentes es va exiliar arran de la revolució castrista i es va associar amb l'empresa nord-americana General Cigar per continuar produint amb el nom Partagàs a una fàbrica de la República Dominicana, a Santiago de los Caballeros. 

Els Partagàs de sempre, els havans, continuen ostentant un protagonisme consolidat amb mèrit indiscutible, però els exporten a preus prohibitius per “treure diners als capitalistes”. Jo encara compro al meu estanc de capçalera per 5 euros la vitola barata de la marca, però enyoro molt fumar les altres de més qualitat, reservades “als capitalistes”. A partir d’ara encara més.