Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural
La gent es suïcida perquè els dóna la gana, i punt. El meu cap de secció a la redacció del diari en què treballava ens tenia prohibit qualificar per escrit cap mort de suïcidi, encara que ho fos. Ho dictava una moral que no vaig entendre mai del tot, segons la qual el suïcidi era un assumpte estrictament privat, una decisió personal que no havia de ser estigmatitzada –ni tan sols qualificada-- amb la paraula que la defineix. La paraula estava proscrita. Tinc la impressió que aquella proscripció es manté encara avui. Desconec els
motius. El suïcidi és la primera de causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys i la segona entre la resta de la població, aquí i arreu d’Espanya, on van morir l’any 2012 un total de 3.539 persones (10 per dia, de les quals 500 a Catalunya) en casos comptabilitzats com a suïcidis, enfront de les 1.915 víctimes mortals d’accidents de trànsit.
Sobre les víctimes de la carretera se’n parla i s’actua, mentre que els suïcidis són una epidèmia invisible, silenciada, tabú. Son “incidències tècniques” a la megafonia de les estacions del metro.
La gent es suïcida perquè els dóna la gana, i punt. El meu cap de secció a la redacció del diari en què treballava ens tenia prohibit qualificar per escrit cap mort de suïcidi, encara que ho fos. Ho dictava una moral que no vaig entendre mai del tot, segons la qual el suïcidi era un assumpte estrictament privat, una decisió personal que no havia de ser estigmatitzada –ni tan sols qualificada-- amb la paraula que la defineix. La paraula estava proscrita. Tinc la impressió que aquella proscripció es manté encara avui. Desconec els
motius. El suïcidi és la primera de causa de mort entre els joves de 15 a 29 anys i la segona entre la resta de la població, aquí i arreu d’Espanya, on van morir l’any 2012 un total de 3.539 persones (10 per dia, de les quals 500 a Catalunya) en casos comptabilitzats com a suïcidis, enfront de les 1.915 víctimes mortals d’accidents de trànsit.
Sobre les víctimes de la carretera se’n parla i s’actua, mentre que els suïcidis són una epidèmia invisible, silenciada, tabú. Son “incidències tècniques” a la megafonia de les estacions del metro.
Els hospitals, per exemple el barceloní de Sant Pau, ofereixen serveis assistencials dintre d’un Pla de Prevenció del Suïcidi. Segons els psiquiatres responsables, la freda estadística es mou fa anys de manera estable dintre de la “normalitat” establerta: entre 5% i 6% per cada 100.000 habitants, per sota d’altres països desenvolupats o sense desenvolupar. La mitjana mundial calculada per l’OMS és de l’11,4%, la qual cosa representa la meitat de totes les causes de mort violenta entre els homes i el 71% entre les dones. Significa un total de 804.000 persones per any, una cada quaranta segons. Calculen que per cada suïcidi es produeixen de 10 a 20 temptatives, tot sovint amb seqüeles devastadores, i que el 34% de les persones que han intentat suïcidar-se ho repeteixen al cap d’uns mesos.
El Pla de Salut de la Generalitat es marcava com a objectiu de l’any 2010 reduir els suïcidis en un 15%, sobre la base de l’eficàcia comprovada dels serveis assistencials i el suport terapèutic. L’objectiu no va ser assolit ni de lluny. El servei especialitzat de l’Hospital de Sant Pau, dirigit pel doctor Santiago Duran-Sindreu, ha reduït del 34% al 10% els segons intents de suïcidi entre les persones que ha pogut tractar.
Els suïcides i els seus familiars mereixen més comprensió, més ajuda, més prevenció, més accés als serveis assistencials. I més franquesa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada