El Canigó ha reaparegut, vist amb el tremolor innocent de la tendresa

El dilluns 1 de desembre el diari perpinyanès L’Indépendant publicava, puntualment com cada any, la notícia de les primeres neus que cobrien completament el pic del Canigó, amb la foto d’actualitat corresponent i bellíssima, feta després dels dies anteriors de nuvolots i precipitacions, com una salutació a la bonança recuperada. Quan el Canigó apareix en majestat a l’horitzó, senyal de bon temps. El pic no arriba la condició d’un “3.000”, no assoleix ni tan sols els 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa ni el Puigpedrós, perquè la seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de

les rutes de comunicació que el voregen. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció és l’autopista, la qual segueix encara avui el mateix traçat de la Via Heràclia dels ibers i la Via Augusta dels romans. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les nanses de la ruta i de la meteorologia del dia.

La lluor de la neu excitada pel sol li dóna un fulgor diamantí, una vitalitat anímica sense tara. L'aparició del Canigó magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l’entusiasma. Actua com un reactiu contra els dies espesseïts, els sentiments boirosos i els cels curts. 

Depèn de la tramuntana, la qual esbandeix l’atmosfera i recupera el dibuix del color de les coses, un color tònic i enllustrat. Aleshores la claror de l'aire invita a palpar la turgència de les formes, si més no entre aquells que tenim propensió a mirar el món amb el tremolor innocent de la tendresa.

Aquests dies fan revenir les fonts del desig, el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. El paisatge es deixa mirar aleshores com el petit parnàs possible d'un quadre de Tiepolo, fomenta la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel esbandit per encantar-se amb el vol dels falciots i creure trobar en els seus aleteigs un petit tresor terrenal recuperat, amb el Canigó com a majestuós teló de fons protagonista, resplendent de neu per primer cop aquesta tardor, com ho anuncia L’Indépendant.