Dissabte al Priorat per acariciar el vi més car del país

Ahir vaig anar amb una colla d’amics a recórrer el Priorat, rebuts afectuosament per Carles Pastrana i Mariona Jarque al seu celler Clos de l’Obac, a Gratallops. Vaig tastar vins difícilment oblidables i vaig comprovar de nou que l’èxit mundial del vi del Priorat, fruit d’un grapat de joves enòlegs que van apostar per la qualitat i per la cotització internacional, té una cara més ingrata: el preu prohibitiu. El vi d’aquesta terra pissarrenca, dura i despoblada, s’ha convertit en la nova gallina dels ous d’or, d’ous de Fabergé. L’univers del vi, col.locat damunt la tensió dialèctica del mercat, no és només una qüestió sensorial.  El Priorat té 23 municipis, amb prou feines 9.600 habitants i compta quasi més cellers que residents. Només a Porrera, “el poble de
Lluís Llach”, hi treballen 17 cellers de la Denominació d’Origen Priorat i 8 cases rurals (el celler Vall Llach de Porrera va facturar 1,2 milions d’euros el 2012, un 10% més que l’any anterior, amb una producció de 120.000 ampolles, exportades en un 85%).

Els monjos cartoixans d’Escaladei eren els amos de la comarca. El segle XII hi van portar de la Provença les tècniques de la viticultora heroica als bancals abruptes i les van aplicar com si acariciessin les tecles de l’orgue major per acompanyar una antífona gregoriana, amb vitalitat expressiva i exigència tècnica. L’especialitat hi va arrelar, els bancals van mostrar una elevada i mal.leable capacitat de transformació. Posteriorment van anar decandint, igual com els monjos cartoixans, al compàs de rumba lenta del temps. 

De la desolació de la comarca despoblada de gent jove, abandonada pel Déu d’Israel però no del tot pels déus menors ni pel sagrament del vi, ara en surten els més cotitzats de tots gràcies a quatre joves apassionats que van encertar el retruc de la jugada, en un exercici d’imaginació creadora capaç d’inventar una realitat superior: pagar bé el raïm als pagesos, vinificar amb tècniques actualitzades i posar pels núvols el preu de les noves ampolles, destinades a aquells que els encanta pagar el vi més car pel valor afegit de l’exclusivitat. 

Un dels vins mítics del Priorat és l'anomenat Ermita. Cada ampolla costa 980 euros (anyada 2010) i estan totes venudes abans de començar a comercialitzar-les. No l’he tastat ni tinc previst de fer-ho, però l’estimo en particular perquè porta el nom de l'ermita de la Mare de Déu de Consolació, la qual ofereix –gratis— des d’un turó del terme de Gratallops un dels millors panorames del Priorat, a redós de les severes cingleres irisades del massís del Montsant, emboirades i blavisses, que actuen com a trèmul teló pintat de la comarca. 

L'ermita és un observatori perfecte del protagonisme de la llicorella, el sòl pissarrós que dóna caràcter a aquests vins, entre altres motius perquè l’esquarterament de la pedra genera una grava que preserva de l'erosió, conserva la humitat del sòl en temps de sequera i drena l’aigua quan plou. Aquests vells ceps tenen l’experiència i l’elegància dels que estimen la vida amb lucidesa i força, com si fos una batalla tàctica, física i anímica alhora. Cadascú és fruit del que viu i del que somnia. 

El camí de terra que porta fins l'ermita està flanquejat per les vinyes velles més cares del país, ceps de peu alt que eleven els sarments al llarg d'una creu de dos braços de fusta per poder-los emparrar a dos i tres fils (la verema s’hi fa a mà, òbviament). Són propietat d'Álvaro Palacios, un d'aquells joves apassionats que el 1988 va abandonar la tradició familiar a la Rioja per llançar de zero l’aventura personal al Priorat, secundat per René Barbier (un altre fill del sector amb ganes d'independitzar-se), pel tarragoní Carles Pastrana i per l'enòleg de la contrada Josep Lluís Pérez, futur associat de Lluís Llach. Van recuperar vinyes velles, però també van introduir varietats franceses com la cabernet-sauvignon, el merlot i la sirà (ara estant retornant a la garnatxa i la carinyena autòctones) 

Els vins catalans més valorats arreu del món surten d'una vella comarca de llargs silencis, amb una renovada predisposició biològica als clímaxs interns de voluptuosa lentitud. Al cim de l'ermita de la Mare de Déu de Consolació --oberta al panorama quasi carnal de Gratallops, Porrera, Torroja, la Vilella Baixa i Escaladei-- he acariciat amb molta tendresa els ceps rugosos d'un vi de 980 euros l'ampolla, voltat d'un paisatge només en aparença immutable.

Acariciar els ceps del millor vi en companyia dels amics, guiat secretament per aquells vivaços déus menors, m’ha semblat un plaer altament suficient, difícilment oblidable.