Ahir diumenge a la tarda, en comptes de ficar-me al cine Verdi, vaig caminar un parell de carrers més per treure el cap a la sisena edició de la Diada de la Rumba Catalana, organitzada pels promotors del Foment de la Rumba Catalana (Forcat) amb una marató d’intèrprets que es van rellevar durant sis hores a la sala barcelonina –gracienca-- del Centre Artesà Tradicionarius, amb entrada gratuïta. Entre aquelles parets de la “República Tropical i Independent de Gràcia” hi vaig retrobar la Catalunya amb malucs balladors, que també existeix. Tothom considera probable que la rumba catalana sigui la música popular més genuïna de Barcelona, segurament l’única música
pop d’arrel nascuda al conjunt d’Espanya i l’única autòctona nascuda a Europa durant el segle XX, un folklore urbà posseït per la força de l’art. Tot i així ningú no li ha fet mai gaire cas ni li ha reconegut el prestigi, fora de l’enyorat argentí Gato Pérez i dels cercles de practicants i seguidors. Això mateix acostuma a passar amb altres gèneres de música popular, si se’ls compara amb la reputació, els equipaments i els pressupostos de la música clàssica o del pop de consum.
pop d’arrel nascuda al conjunt d’Espanya i l’única autòctona nascuda a Europa durant el segle XX, un folklore urbà posseït per la força de l’art. Tot i així ningú no li ha fet mai gaire cas ni li ha reconegut el prestigi, fora de l’enyorat argentí Gato Pérez i dels cercles de practicants i seguidors. Això mateix acostuma a passar amb altres gèneres de música popular, si se’ls compara amb la reputació, els equipaments i els pressupostos de la música clàssica o del pop de consum.
Els cantants Peret i Gato Pérez van passar la vida defensant que la rumba catalana no tenia res a veure amb el flamenc andalús, a part de recórrer a la guitarra acústica per al seu característic ventilador (corda i percussió alhora) i a les palmes de precisió metronòmica per a la bomba rítmica, mentre que manté una relació més estreta amb els cants de Llevant (l’antic flamenc catalano-valencià) mestissats amb la música tropical afro-cubana, el mambo de Pérez Prado i el rock de l’època d’Elvis Presley. “La rumba neix al carrer, filla de Cuba i un gitanet”, com cantava el Gato Pérez. És el tropicalisme dels barris de la creativa i festiva comunitat gitana de Barcelona per fer ballar aquella Catalunya amb malucs que també existeix. Pere Calaf i Pubill, Peret, repetia: “La rumba és molt nostra. La sardana no ho sé”.
A les festes de la Mercè del 1987 ja es va organitzar al Portal de l’Àngel una Nit de la Rumba Catalana, --“el pop autèntic de la metròpolis”, deia la convocatòria-- , dirigida i presentada pel Gato Pérez, amb llegendes vivents com Antonio González el Pescaílla i el seu germà Joan González l’Onclu Polla, Pepe Amaya el Rumbero, les Estrelles de Gràcia amb Patata González i Ricard Batista Tarragona, i els Chipen amb Peret Reyes i Johnny Tarradellas. La iniciativa es va repetir amb el mateix nom el 1996 a la Plaça Catalunya.
El 1995 l’extinta revista barcelonina El Manisero va organitzar un seminari d’estudiosos durant tres dies al Centre Cívic Drassanes sobre "El rumb de la rumba”, però els musicòlegs estaven molt verds en la matèria i ningú no sentia massa necessitat de consens. El 2008 es va repetir el debat al Simpòsium Nacional de Rumba Catalana, al Centre Artesa Tradicionàrius. Els musicòlegs i el consens social continuaven verds. El 2010 Peret va apadrinar i dirigir un curs d’introducció a la rumba al Conservatori del Liceu, organitzat en col.laboració amb aquells promotors del Foment de la Rumba Catalana (Forcat).
Manitas de Plata i els gitanos meridionals francesos del grup Gipsy Kings potser no sabien ben bé què cantaven, però van triomfar arreu del món i es van atipar de vendre milions de discos als cinc continents. Aquí, en canvi, tot just anem tirant de la rumbeta.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada