L’últim cafè del meu amic mort d’avorriment amb tot motiu

Ahir vaig assistir al funeral d’un amic que s’ha mort d’avorriment. No patia cap càncer, cardiopatia ni dolència mèdicament tipificada més que la pressió sobresaturada de l’avorriment que li hipotecava l’energia. Estava avorrit per la força de circumstàncies reals que acceptava amb esportivitat, amb un humor lúcid inatacable, sense amargor ni martiri. N’havíem parlat en algunes ocasions, dintre de la dificultat pròpia de penetrar en aquest estat íntim. M’assegurava que l’avorriment consistia sobretot a la incapacitat no desitjada d’interactuar amb els altres, ja fos per absència de les persones que l’interessaven o per l'interès relatiu de les que tenia esporàdicament a l’abast. La pèrdua del lloc de treball l’havia deixat sense
l’ocupació habitual del temps i les alternatives suportables pel seu pressupost resultaven poc engrescadores. La seva dona ja no hi era, els fills feien afortunadament la seva vida, el degoteig quotidià reservava poques sorpreses condimentades amb un mínim de vivacitat, de mordent, d’estímul, d’il.lusió comparable a allò que havia viscut fins aleshores.

La vida privada s’havia convertit en privada de massa coses, en especial les immaterials. No vivia d’esquena al contacte amb la realitat, però creia rebre’n cada vegada menys rebots. Passar’s-ho bé tot sol li semblava plausible, però tediós. La carència involuntària del mínim pessic de sal de la passió, del mínim sofre d’exaltació vital compartida el revoltava com un austericidi. Em repetia que podia viure amb poc, però que l’important era amb qui. La incapacitat de resignar-se a la indiferència li causava un desassossec interior frenètic, callat i educadament somrient però insofrible. 

Jo intentava rebatre’l i persuadir-lo que el simple fet de sobreviure era el premi, sense necessitat de fer balanços vitals cada dia ni d’assolir cap cim exigent de res. Algunes vegades arribava a enrabiar-me contra la seva actitud i li etzibava que aquell que vulgui una mà que l’ajudi l’ha de buscar al final del seu propi braç, que hem d’aprendre a gravitar sobre nosaltres mateixos sense dependre excessivament dels altres, que qualsevol advocat penalista sap per experiència que la maldat humana existeix i que els malfactors són persones com les altres, que l’amor-passió és l’última utopia a propòsit de la terra promesa, l’equivalent laic del mite de la salvació, un somni evasiu, una pulsió enlluernada. 

Generalment em contenia una mica més i li argumentava, tot fent alguna passejada, un dinar o una sortida triada de mutu acord que el sol surt quasi cada matí i que no hi ha hivern que no rebroti, que l’important no és el que ens passa sinó com s’ho pren cadascú, que tothom pot estimular la motivació i reeducar la voluntat, que la contrarietat, els conflictes i l’atzar formen part de la normalitat del curs de les coses i no sempre es pot conservar una situació adquirida, que les crisis són capaces de comportar descobertes i s’han de saber encaixar, que els plaers més intensos poden ser els més simples, que tots fugim de l’ombra temorosa de nosaltres mateixos en algun moment i en alguna mesura, que el nostre estil de vida s’ha d’acostar més a Federico Fellini que a Ingmar Bergman per raons culturals, que ell no era l’únic que dormia al llit de matrimoni en diagonal, que la intel.ligència i la claredat mental faciliten els processos de regulació emocional, que ja sabem que tot s’acaba malament i que estem programats per a l’obsolescència, que sempre hem tingut un dret a decidir sobre les nostres vides molt relatiu enfront del dret preeminent a subsistir, i que només el perdó guareix les ferides. 

L’última vegada que vam prendre cafè li insistia que és inútil empaitar amb tenacitat ansiosa una explicació racional de les ratxes de la vida, que la roda de la fortuna gira per naturalesa i no cal convertir un canvi de sort en un  canvi de caràcter, que hem d'aprendre a gestionar les emocions d’una manera més tranquil.la, que l'ombra interior de la tristesa també és un fet natural i que la vida no actua sempre com un aspersor d’alegria ni com un delicat arpegi d’harmonies, que la sensació de felicitat la modela la destresa de cadascú com si fos de plastilina, que la seducció és un art de regateig i misteri, que l’edat ens ensenya a discernir i valorar un conjunt més ampli de coses, que les capacitats atlètiques no sempre serveixen en la vida ordinària, que l’art de viure és saber ser feliç amb el que es té, gaudir de la infinitat de coses minúscules, assumir el risc de petites iniciatives quotidianes i compensar l’allunyament de l'esfera pública amb una nova dedicació als plaers autogestionaris, tal com ens veia fer a la majoria dels seus amics de la mateixa edat. 

Però el meu discurs no pesava més que el seu i les raons de l'amic també eren comprensibles. Això no li ho vaig dir, però ell em va fer comprovar que es pot morir d’avorriment de manera digna i justificada.