Havent votat, un concert de folklore argentí com vent de llibertat

El mateix dia que el diari barceloní La Vanguardia informava que el director cinematogràfic Carlos Saura acaba d’enllestir el llargmetratge “Zonda, folklore argentino” (igual com anteriorment n’havia dedicat al flamenc, el tango i el fado), es celebrava ahir diumenge a Barcelona un concert d’aquest gènere, protagonitzat per tres argentins residents aquí: Ana Rossi (veu), Esteban “Rabito” Vélez (guitarra i veu) i Pablo A. Giménez (flautes i veu), dintre del cicle que organitza el restaurant Divina Pasta del carrer Aribau núm. 65 (a la foto retratats pel mestre Pablo Leoni). Després de votar, vaig acudir amb amics al concert, mogut per la
convicció que la veterania del tucumà Esteban “Rabito” Vélez, sumada a la musicalitat de la rosarina Ana Rossi i a l’ímpetu del també rosarí Pablo A. Giménez podia donar un fruit insòlit. El resultat va valdre l’expectativa.

Superar la ressonància canònica dels Charchaleros amb la llegendària zamba “La nochera” (lletra Jaime Dávalos, música Ernesto Cabeza), que va canviar el llenguatge del folklore argentí, només es troba a l’abast d’intèrprets d’una qualitat fora del comú, com els d’ahir, capaços de renovar-lo de nou: “Mojada de luz es mi guitarra nochera, ciñendo voy tu cintura encendida por las estrellas”… 

Pot dir-se igualment d’altres temes que van interpretar, amb invitats com els percussionistes Pablo Cruz i Aleix Tobias: els chamamés “Rumbeando pa’l litoral” (que els Quilla Huasi convertirien en clàssic) o “La guampada” (popularitzat per Tarragó Ros), les zambas “Balderrama” (de Manuel Castilla i el “Cuchi” Leguizamón, que tinc al cor en la veu inoblidable d’Elba Picó), la “Zamba del Chaguanco” (de l’inexaurible repertori de Mercedes Sosa), “La viajerita” (del patriarca Atahualpa Yupanqui), “Padre del carnaval” (de César Isella) o la cueca “Calle Angosta” (de José Zabala). Com a yapa o bis de propina, una segona i exquisida versió a tres veus a cappella de “La nochera” que va fer posar els pèls de punta.

La denominació de folklore argentí pot induir a error fora d’aquell país. No es tracta d’una música etnològica, sinó de la transformació lliure per part de les generacions actuals dels vells i quasi infinits “pals” del gènere com la chacarera, la zamba, el chamamé, la cueca o la tonada, dintre d’un moviment que aquí es qualificaria com de cantautors. La bellesa musical i poètica d’allò que es coneix com a folklore argentí compta amb una plètora de compositors i intèrprets actuals, també a Barcelona. Això mateix es pot dir del tango, un gènere urbà des de la naixença, mentre que el folklore ha aconseguit anar més enllà de les arrels amb una poètica renovada de la temàtica originàriament rural o provincial. 

Per cert, el zonda del títol de la pel.lícula de Saura “Zonda, folklore argentino” és un vent tan característic a sotavent dels Andes com la tramuntana al Rosselló, l’Empordà i Menorca. A l’origen era un vent humit del Pacífic xilè, abans de tramuntar a l'altre vessant de la carena i convertir-se en el vent sec de la plana argentina de Mendoza i la regió del Cuyo, sobretot durant els temporals d'hivern austral dels mesos d'agost i setembre. Arrossega una gran quantitat de pols i és el causant de l'escassa pluviometria d’aquella zona vinícola, alhora que se li atribueixen inconvenients respiratoris o al.lèrgics. Per això la tonada cuyana "Elegía del zonda", amb lletra de Jorge Marziali i música de Raúl Carnota, canta dintre del folklore argentí actual: “Zonda correntoso, dueño de los climas, cierras el reposo, abres las heridas”. 

Ahir les úniques ferides que es van obrir –algunes, ho reconec-- trobaven l’immediat bàlsam de la millor música. Al concert de Rabito Vélez, Ana Rossi i Pablo Giménez el mític zonda va bufar amb una èpica afinadíssima i amistosa, com vent de llibertat.