El fals centenari del sostenidor o “se non è vero, è ben trovato”

Observo amb estranyesa com els mitjans de comunicació celebren aquests dies el centenari de “l’invent del sostenidor”, quan de fet és tan sols al centenari de la patent registrada el 3 de novembre del 1914 als Estats Units d’un dels models industrials cridats a la popularitat a través de la marca multinacional Warner Corset. En realitat el sostenidor és vell com el món. A l’antiga Grècia algunes dones utilitzaven l'strophium, la peça de roba que subjectava la base del pit, com es contempla als murals minoics del 1600 aC. Els mosaics romans  de la Vil.la del Casale (Sicília) mostren el sostenidor pectoral de ballarines, atletes i servents. Els cossets o corpiños eren ben coneguts a l'Edat Mitjana i al Renaixement. A París
van commemorar el 1989 el centenari de l'invent del sostenidor modern, que allà atribueixen a la modista Herminie Cadolle quan va decidir tallar la part inferior de les cotilles per alliberar el diafragma femení. Avui l’acreditada cotilleria Cadolle es manté a la Rue Cambon núm. 4, a tocar de la Place de la Concorde, regentada per la cinquena generació de descendents.

La Biblioteca Forney de París ja va organitzar el 1992 una exposició de cotilleria per commemorar amb el degut esclat cultural el 60 aniversari de la comercialització de la faixa Scandale, l'invent del fabricant tèxtil Robert Perier que revolucionaria la cotilleria femenina moderna gràcies a la incorporació de la fibra elàstica de cautxú. La faixa Scandale va marcar època i els francesos sempre estan atents per acompanyar el comerç amb una dosi de cultura que sustenti una cosa tan inconsútil com és la imatge de marca. 

Si els anglesos designen el sostenidor amb la paraula bra, els francesos no s'estan de recordar que és degut a Philippe de Brassière, ciutadà francès emigrat als Estats Units que el 1902 va patentar un altre disseny de sostenidor fet per l'americà Otto Tizling per a la cantant Swanhilda. La marca americana Warner va comercialitzar a partir del 1914 un altre disseny de sostenidor contemporani, tot i no inventar res. 

El fabricant francès Robert Perier, que fins llavors comercialitzava cenyidors ortopèdics, va trobar una mina en la nova cotilleria de lluïment i la llenceria íntima. La mateixa empresa va popularitzar a partir dels anys 1960 els panties i els bodies. Avui la definició de cotilleria sona anacrònica, sembla evocar uns ginys tronats més que no pas la refinada panòplia de guepières, bustiers, corselets, portamitges i sostenidors. La fibra de cautxú ha estat reemplaçada per sedes, blondes elàstiques, tuls, setins, velluts, brodats, jacquards... Més que amb la paraula cotilleria, ho podríem amorosir amb el de llenceria íntima, tot i que no és el mateix. La llenceria designa primordialment mitges, combinacions, calces i roba de nit. Una cosa és la llenceria i una altra la cotilleria, encara que estiguin relacionades de prop. 

No es tracta d'un apartat superflu de la indumentària, sinó d'un potent sector de la indústria tèxtil, al qual Catalunya ha destacat. El fabricant igualadí Josep M. Vives Vidal va decidir el 1949 apartar-se de la tradició paterna dels adobats i endinsar-se en la fabricació de mitjons, un article que a continuació el portaria a la cotilleria. Va instal.lar a Igualada la primera màquina d'Espanya de confecció de faixes tubulars i va aconseguir la llicència de la marca nord-americana Warner, abans d'absorbir el grup francès Lou i convertir-se en empresa líder a Espanya, actualment sota la marca Tulip, la qual engloba Lou, Intima Cherry, Gemma, Belcor, Variants i Best Form. L'antiga Vives Vidal (Vivesa) és avui una divisió europea de la multinacional Vanity Fair i ha traslladat el centre de gestió d’Igualada a l’Hospitalet de Llobregat (la producció la realitza a Tunísia). Durant l’exercici del 2012 les seves vendes van pujar a 75 milions d’euros. 

No em sembla una qüestió tan frívola. Més ben dit, només és frívola en moments molt aconseguits. Aquestes peces van lligades a la comoditat i també a instants reals de fascinació. O com a mínim de la seva expectativa.