El capital al segle XXI, un mal negoci per a la majoria

És difícil que un jove professor francès publiqui un tractat d’història econòmica que es converteixi al cap de pocs mesos en una obra de referència mundial. Ho ha aconseguit el miler de pàgines del llibre El capital al segle XXI, escrit per Thomas Piketty, amb un impacte sorprenent als Estats Units i de retop arreu del món, pel fet de demostrar científicament allò que tothom intuïa, tant als cercles especialitzats com al carrer. Publicat el setembre del 2013 a França i el mes següent als Estats Units (a mitjans de maig ja ocupava el primer lloc dels llibres més venuts del portal Amazon), l'obra aconsegueix amb esclat inusual exposar a través d’una massa inèdita de sèries estadístiques, recollides a més de vint països des del segle XVIII, que la taxa de
creixement de les rendes del capital ha augmentat més de pressa durant aquests tres últims segles que no el creixement de la renda nacional de cada país, amb l’única excepció temporal de les polítiques keynesianes del període del New Deal i el moment de la naixença de l’efímer Estat del benestar. El llibre prova com l’acumulació del capital privat ha conduït a una concentració cada vegada més gran de la riquesa en mans de menys persones i que la velocitat d’increment de la desigualtat és cada cop més alta.

L’economista francès no s’atura al diagnòstic. Ofereix alhora un tractament, una solució clara i factible per salvar el sistema imperant, recuperar el control de l’economia i defensar el model social democràtic. Es tracta de taxar degudament les rendes del capital, augmentar els impostos als més rics, instaurar un impost mundial progressiu sobre el capital (immobiliari, industrial, borsari o financer), que oscil.laria del 0,1% per als patrimonis privats inferiors al milió d’euros fins el 5% per a fortunes de centenars de milions que creixen anualment entre un 6% i un 8%. Naturalment, li ha calgut defensar-se de les acusacions neoliberals que el titllen de marxista, aclarir que ni tan sols no ha llegit El capital i que tota la seva ideologia es basa en l’article primer de la Declaració Universal dels Drets de l’Home, del 1789: “Els homes neixen i resten lliures i iguals en drets. Les distincions socials només poden fonamentar-se en el bé comú”. 

Nascut a Clichy (París) el 1971, fill de militants trotskistes del grup Lutte Ouvrière, Thomas Piketty es va criar a la ciutat de Tours. Va retornar a París per ingressar als 18 anys a l’Escola Normal Superior i a l’Escola Politènica. Del 1993 al 1995 va fer dos cursos de recerca al Massachusetts Institute of Technology (MIT), el 2002 ja va rebre el premi de millor jove economista de França i el 2005 l’encàrrec de crear l’Escola d’Economia de París (allotjada primerament al temple de la intel.ligència francesa que és l’Escola Normal Superior de la Rue d’Ulm i avui traslladada al Boulevard Jourdan), capaç de rivalitzar més o menys amb la London School of Economics –on va redactar una part de la seva tesi de doctorat— i amb el MIT. 

Arran de l’aparició d’El capital al segle XXI, manifestava Piketty: “No he tingut mai temptacions comunistes, crec bastant profundament en la propietat privada i les forces del mercat, però també en que cal reduir les desigualtats del capitalisme al servei de l’interès general. La meva generació és la primera que no ha conegut la guerra freda. Si alguns hi viuen instal.lats, és el seu problema, no el meu” [El País, 16-10-2014]. 

La segona crítica contra l’autor va intentar revestir-se de caràcter purament tècnic. El Financial Times, bíblia dels mercats britànics, va saludar en primera instància aquest llibre d’una “importància extraordinària”, en paraules de l’editorialista Martin Wolf. Tot seguit va recórrer a un altre seus millors comentaristes, Chris Gilles, per posar en tela de judici el treball de Piketty adduint petits errors en les sèries estadístiques, maniobra que es va veure criticada a The Economist. 

La repercussió del llibre posa de relleu que allò que exposa no és una qüestió econòmica ni moral, sinó genuïnament política: la desigualtat en augment constant amenaça la base mateixa de la democràcia, que és l’economia de mercat i la justícia i la cohesió socials. El mite fundacional consistent a creure que el capitalisme millora la vida de tothom no és cert. El neoliberalisme, el progrés tècnic i el creixement modern porten a la ruïna social, no pas a una estabilització beneficiosa per a tots de les fases avançades de desenvolupament. El capitalisme produeix mecànicament desigualtat antidemocràtica, la qual només pot ser corregida pel retorn de l’Estat i les polítiques públiques, suposant que existeixin amb un grau suficient d’eficàcia, més enllà de les declaracions d’intencions en període electoral. 

Thomas Piketty confirma estadísticament el segle XXI allò que sospitaven el segle XIX David Ricardo i Karl Marx: els terratinents primer o els capitalistes industrials després s’apropiarien d’una part creixent de la producció i de les rendes, amb el consegüent desequilibri social.  Abans que Piketty ho havia proclamat un dels homes més rics del món, el multimilionari nord-americà Warren Buffet, quan el 25 de maig 2005 declarava en una entrevista a la CNN, citada pel New York Times el 26 de novembre del 2006: “Es clar que hi ha una lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, qui l’està fent i l’està guanyant”. 

Alhora que es reclama hereu de la “història total” de l’Escola dels Annals, el llibre de Piketty es troba sembrat de referències literàries, no només d’estadístiques, notes, gràfics i fórmules matemàtiques, com si la història econòmica pogués contenir igualment una reflexió literària de profunditat. Es refereix especialment a la manera com Jane Austen, Honoré de Balzac i Henry James retraten la situació econòmica dels seus personatges. No ho fa de manera anecdòtica ni merament il.lustrativa, sinó tot sovint crucial en el desplegament de la tesi del llibre. 

Com a autor francès, Piketty s’atura una mica més en el personatge novel.lesc d’Eugène de Rastignac que Balzac construeix a Le Père Goriot, dintre del seu fresc de la Comèdia Humana sobre la societat corrompuda pels diners, en particular els diners heretats. A aquell llibre del 1835 el cínic Vautrin persuadeix el jove Rastignac que, si ha d’escollir entre el fruit del treball i l’èxit social, li valdrà més casar-se amb la benestant hereva Victorine que no pas estudiar i intentar ascendir per mèrits propis. Si s’hi casa, argumenta Balzac amb exactitud a través de Vautrin, controlarà als seus tendres vint anys d’edat un patrimoni d’un milió de francs que li procurarà una renda anual de 50.000 francs, al voltant d’un 5% del capital. D’aquesta manera obtindrà un benestar material deu vegades més alt que el que aconseguiria al cap dels anys esforçadament, si prosperés en la seva carrera d’advocat.

Balzac, com Ricardo i com Marx, també havia entès allò que ara demostra Piketty amb una repercussió mundial inusitada.