Com més lluny millor de l’uniformisme nacional després del 9-N

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 9-N va tornar a ser una admirable demostració de força cívica a Catalunya. Hi va participar una tercera part del cens electoral convocat i el resultat va ser molt similar a l’obtingut en cites anteriors per la suma dels partits favorables al dret a decidir. Les votacions entranyen un avantatge: comptar-se. Les xifres canten i si els ciutadans acudim a votar o deixem de fer-ho és perquè s’escoltin. Una de les virtuts de la democràcia, que avui ens sembla elemental malgrat haver estat
conquistada fa poc, és que empara el dret a la diferència, la pluralitat, la diversitat, la confrontació d’idees. Ho empara i ho necessita com l’aire que respira.

Això significa just el contrari de l’uniformisme amb que van voler modelar-se els moderns Estats-nació, com un fet compacte sacralitzat, situat massa lluny de la capacitat d’acceptar amb naturalitat la diferència cultural, vertebrar la diversitat democràticament, administrar la pluralitat i treure’n profit dintre d’un conjunt orgànic lliure, tolerant, dinàmic i multicultural. Allò que fa la força és la unió, no la unitat ni encara menys l’uniformisme. 

Qualsevol país s’ha format a un moment o altre com a agregació, com a suma, com a unificació de poblacions relativament diferents per tal d’assolir una mida més operativa i un sentit de pertinença aglutinador. Cadascuna de les poblacions unificades va perdre en l’operació una part de la seva identitat anterior, encara més si no ostentava una posició dominant. La qüestió és si al llarg del programa d’absorció hi han trobat o no, a curt o a llarg termini, més beneficis que inconvenients. La capacitat d’encaix depèn de l’oferta del grup dominant, la resistència del dominat depèn d’allò que rep o no rep en contrapartida. “Patria est ubicumque est bene”, la pàtria és qualsevol lloc on s’està bé, deia Ciceró a les Converses tusculanes l’any 45 aC. 

Les xifres del 9-N no indiquen res de nou en el panorama dels partidaris, cívicament mobilitzats de nou, a favor del dret a decidir o de la independència. En el terreny de les estratègies partidistes, el president Artur Mas surt reforçat en el seu paper, que prou falta li feia. Queda per veure el factor principal: la traducció d’aquesta nova mobilització ciutadana en termes d’administració pública eficaç per part dels responsables polítics de cara a resoldre els problemes ordinaris o extraordinaris de la majoria social. Vull dir a part de la pluja quotidiana de declaracions i de tornar a convocar-nos a votar, és clar.