Al vespre fa molt fosc a les cantonades de Washington

Vaig arribar la primera vegada a Washington amb la impaciència d’entreveure amb els meus propis ulls algun mecanisme intern de la capital de la primera superpotència. També amb la convicció que difícilment ho aconseguiria, per les incomptables capes que revesteixen i sofistiquen el nucli de l’imperi. El meu sentiment es va revelar equivocat des del primer instant. Un cop instal.lat a l’hotel, vaig sortir a fer un volt de reconeixement al centre urbà, on vaig observar als carrers les anades i vingudes apressades dels lobbystes i les seves secretàries, tots d’una elegància mitjana apreciable. A una botiga de gadgets vaig comprar una
insígnia de solapa, que encara conservo, amb la inscripció: “Use your head, little things count”.

La tarda va fosquejar aviat, als carrers el ballet dels lobbystes i les seves secretàries es va acabar de cop. Les hores següents les vaig dedicar a descansar a l’hotel, però la impaciència d’absorbir més escenes washingtonianes em va fer sortir a sopar pels voltants. Aleshores, de nit, vaig tenir de cop la visió percutant del mecanisme intern del nucli de l’imperi.
Aquells mateixos carrers que els lobbystes, les seves secretàries i jo mateix acabàvem de recórrer a llum de dia, ara es veien entapissats a cada cantonada per prostitutes de pell negra a l’espera de clients. Eren exactament els mateixos carrers del centre, poblats per usuaris completament desiguals –desigualats-- a tot just un parell d’hores de distància. No se n’amagaven, la capital de l’imperi tenia dos nuclis diferents i els mostrava sense rubor a les mateixes cantonades. 

La fictícia demarcació municipal de Washington suma 600.000 habitants, el 70 % negres. Per això l’alcalde carismàtic (els oponents n’hi deien folklòric) de la ciutat va ser del 1979 a 1999, durant quatre mandats, el ciutadà negre Marion Barry. Mentre ho era, va ser detingut l’any 1990 per la policia a un motel per consum de droga amb una dona que no era la seva, va passar sis mesos a la presó i a la sortida va ser reelegit, fins a renunciar el 1999 a presentar-se de nou. 

Els barris negres es troben castigats pel racisme, la desigualtat, la desocupació, el fracàs escolar i la delinqüència. Els barris blancs tenen més de 3 milions d’habitants i han saltat els límits del petit districte de Colúmbia cap a l’àrea metropolitana, per encavallar-se sense discontinuïtat amb els de Virgínia i Maryland.

També hi viuen el president dels Estats Units, els ministres, 450 diputats, 100 senadors, 30.000 empleats federals, 30.000 diplomàtics, 3.000 periodistes i 80.000 lobbystes dedicats professionalment a influir sobre tots els oficis anteriors. Hi deambulen 17 milions de turistes per any, sobretot nord-americans que visiten escenaris, memorials i museus de la història del país, aglevats al voltant d’aquella reverberació de l’orgull nacional que han de tenir les capitals oficials. 

Quan em miro la xapa de solapa que vaig comprar a Washington amb la inscripció “Use your head, little things count”, algun mecanisme de la memòria em fa recordar les dues paraules “Hey, honey!” que m’adreçaven invariablement les prostitutes de l’hora foscant a cada cantonada de Washington, amb una caiguda d’ulls, com una jaculatòria pietosa. En canvi, les paraules dels lobbystes i les seves secretàries les he oblidades sense remei. L’alcalde Marion Barry s’acaba de morir.