.jpg)
Méndez Vigo de l'Eixample barceloní.
Un cop acabada la carrera de Dret, Josep Pla va entrar a treballar en el periodisme l’any 1919 a través de les seves amistats de la Penya de l’Ateneu Barcelonès. Primer va exercir de fosc redactor de gasetilles de Successos al també fosc diari Las Noticias. Al cap de pocs mesos aquelles mateixes amistats de l’Ateneu –molt ben connectades amb les forces vives—li van facilitar l’entrada, el novembre del 1919, a un diari barceloní de més prestigi, La Publicidad, primerament com a comentarista de novetats literàries i de seguida, l’abril del 1920, com a flamant corresponsal del diari a París, als seus 23 anys. El canvi monetari del franc francès que aleshores resultava favorable a la pesseta i la magra retribució econòmica concedida a aquells joves corresponsals debutants feien possible aquesta mena d’encàrrecs professionals. Les condicions materials de la feina eren precàries, però l’oportunitat d’instal.lar-se a l’aleshores capital del món va constituir per al jove Josep Pla un autèntic somni.
La primera crònica parisenca publicada per Josep Pla a La Publicidad ja evocava Itàlia. Duia per títol “El cielo de San Remo es demasiado azul”. Es referia a la conferència diplomàtica celebrada a aquella localitat italiana entre el 19 i el 26 d’abril del 1920 per part dels països aliats de la recent Primera Guerra Mundial, amb l’objectiu de retocar alguns aspectes del Tractat de Versalles que havia posat fi al conflicte. L’advocat i polític Amadeu Hurtado, conseller de la direcció i autèntic factòtum del diari La Publicidad, va enviar a Josep Pla arran d’aquella primera crònica una carta cordial, encoratjadora. La nova feina semblava arrencar amb els millors auguris per a un jove periodista nouvingut a la informació política estrangera, després d’haver debutat en l’ofici tot just 10 mesos abans amb gasetilles de successos redactades d’esma.
Després d’un any escàs –escàs i accidentat—de corresponsalia a París, La Publicidad va enviar el jove Josep Pla a Madrid perquè retratés a les pàgines del diari les turbulències polítiques del moment. De la recopilació d’aquelles cròniques del 1921 se’n derivaria el seu llibre Madrid, un dietari, que no s’ha de confondre amb el posterior dietari Madrid. L’adveniment de República.
Després de ser elegit als 24 anys com a efímer diputat provincial de la Mancomunitat de Catalunya pel districte de Torroella de Montgrí (que englobava Palafrugell, la Bisbal i Palamós) a la llista de la Lliga presentada a les eleccions de l’11 de juny del 1921, Josep Pla no es va reintegrar a París ni a Madrid. Va quedar-se a Barcelona com a redactor de La Publicidad i també com a col.laborador del diari de la Lliga, La Veu de Catalunya. L’any següent arribaria l’oportunitat de trepitjar per primer cop Itàlia, com enviat a la Conferència Internacional de Gènova, un altre d’aquells festivals de la diplomàcia que alimentaven les pàgines dels diaris. En aquesta ocasió la Conferència Internacional va tenir lloc l’abril i el maig del 1922 a la capital de la Ligúria. A Gènova Josep Pla va compartir llargues hores de conversa amb el poeta Josep Carner, acabat d’ingressar a la carrera consular i destinat de vicecònsol a aquella gran ciutat portuària del nord d’Itàlia.
La Conferència Internacional de Gènova es va cloure el 19 de maig del 1922, però Josep Pla s’hi va quedar. No només perquè havia començat a festejar amb una quiosquera genovesa i perquè tenia l’ocasió de practicar aquell incipient i melodiós italià après a les classes de Barcelona, sinó perquè acariciava la possibilitat de viatjar arreu d’Itàlia i conèixer de prop les seves fabuloses ciutats. Es va instal.lar d’entrada a Florència, on va coincidir amb el seu amic pintor Lluís Llimona i també amb l’arquitecte Josep Francesc Ràfols. Tots tres van muntar un viatge de Florència a Siena i Assís. En una carta enviada aquells dies del 1922 a Josep M. de Sagarra, Josep Pla escrivia: “I pel demés, Itàlia és el meu país. L’italià és la meva llengua, la pasta el meu menjar i el Chianti el meu beure. Si puc passaré mitja vida a Itàlia. A Florència tinc la sensació de trobar-me al costat de la gent que e s proposaren un fi individual immoral, per tant anaren a darrera de lo seu sense cap escrúpol I avui, per a mi, això és el més fort del món”.
En companyia de Lluís Llimona, Josep Pla va arribar per primer cop a la somniada Roma, de la qual en faria una descripció amb els ulls encara ensonyats després del viatge en tren nocturn des de Florència, mentre el sol s’aixecava damunt les ruïnes dels Fòrums. S’hi van estar un sol dia, degut al magre pressupost econòmic. Al vespre mateix van tornar a agafar el tren nocturn per visitar Nàpols, després d’haver contemplat el llegendari tramonto romà, la posta de sol des del mirador urbà del Pincio, abocat a les cúpules i les teulades més afortunades del món.
Reincorporat a Florència, Josep Pla hi va viure amb els seus dos companys Llimona i Ràfols un dels períodes més àvids de l’amor d’Itàlia, ell que sempre proclamaria que aquell país era la seva segona pàtria i que es considerava un italianitzant fins el virolet de la boina. “Itàlia és un univers”, repetia Pla [13, 24]. “El que hom recorda més, sempre és el que ha vist a Itàlia”, afegia [37, 182]. I encara assegurava: “Fou a Florència on vaig descobrir que hi ha hagut persones en aquest món que tractaren de fer les coses bé, intel.ligentment i sensiblement, pensant que l’estada en aquest món fos agradable a través de l’habilitat de l’art. De tot això, no en sabia ni una paraula. Ho vaig aprendre a Itàlia” [37, 266].
Després d’un fugaç retorn a Barcelona per participar a l’assemblea de la Mancomunitat, de la qual continuava sent diputat electe, Josep Pla va retornar a Itàlia l’octubre del 1922. Va ser el primer periodista català i espanyol que va cobrir informativament la Marxa sobre Roma dels camises negres de Mussolini. Publicava aquelles cròniques al diari barceloní La Publicitat, però la crisi de reorientació que vivia el rotatiu en aquell moment va provocar que les publiqués amb més freqüència al diari madrileny El Sol, el diari que "aglutinaba la masa encefálica de la nación”, una expressió d’Ortega y Gasset que Pla naturalment ridiculitzava i qualificava “d’allò que a Madrid en diuen un camelo inflamado” [44, 175].
A propòsit d’aquelles cròniques de la Marxa sobre Roma, escrites en viu i en directe per Josep Pla, el periodista Guillem Martínez ha opinat fa poc: “Fue, de hecho, el primer periodista europeo en codificar el fascismo. Cubrió la Marcha sobre Roma, y allí describió algo nuevo y que no tenía nada que ver ni con el socialismo, ni con la democracia liberal. Su descripción de la cosa fue tan ágil que, en fin, fue expulsado con agilidad de Italia, país al que sólo pudo volver cuando él también entró a formar parte del fascismo que había descrito” [El País, 16-8-2014].
Josep Pla va ser enviat a continuació a Berlín, a Londres, a Rússia, de nou a París, als països escandinaus en companyia de la seva parella catalana d’origen familiar norueg Adi Enberg, i a Madrid una altra vegada. Però no retornaria a viure a Itàlia fins al moment traumàtic de la Guerra Civil, refugiat a Roma al costat d’altres homes a sou de Francesc Cambó i per indicació d’aquest dirigent de la Lliga, el qual sufragava econòmicament l’aixecament facciós del general Franco contra la legalitat republicana. Aleshores residien còmodament a la capital italiana el rei destronat Alfons XIII, el negociant Joan March –un altre dels sufragadors de la guerra de Franco— i ocasionalment Francesc Cambó, el qual alternava la seva residència suïssa de Montreux amb la italiana d’Opatija, localitat turística al litoral adriàtic pròxim a Iugoslàvia.
El tren de vida de Josep Pla a Roma durant una part de la Guerra Civil va ser modest i l’ajuda de Cambó minsa, tot i que indispensable. El dirigent de la Lliga li va encarregar la redacció del llibre Historia de la Segunda República Española i també d’altres llibres, dintre de les tasques de propaganda que justificaven el sou. La Historia de la Segunda República Española és un dels llibres menys interessants de la producció de Josep Pla, escrit sense tremp personal, amb la tècnica del “retalla i enganxa” de documents del moment.
De fet Josep Pla no va escriure pràcticament mai sobre la Guerra Civil, tot i que marqués ostensiblement la seva trajectòria i la de tot el país. Es tracta d’una carència que reflecteix les seves permanents contradiccions i la seva màscara literària. Ell mateix ho justificava indirectament quan va escriure: “Els llibres de tot ordre que s’han publicat sobre la Revolució francesa formen un gavadal fabulós i fascinador sobre el coneixement dels homes i de els dones. La guerra civil d’aquest país [d’Espanya] hauria pogut tenir la mateixa utilitat, idèntic sentit –guardant les distàncies, és clar. Però no s’ha fet res: ni de la part dels roigs, ni de la part dels blancs. Res. Fa l’efecte que, una vegada acabada la guerra, uns i altres se n’han donat vergonya” [26, 298].
Durant aquell període d’exili a Roma sota el paraigua de Francesc Cambó, Josep Pla sostenia al cèlebre Cafè Greco de Via Condotti una tertúlia amb altres catalans exiliats com el doctor Jacint Vilardell, Joan Baptista Solervicens, Manuel Brunet, l’advocat Salvi Valentí, l’esmaltador Miquel Soldevila, etc. En alguna ocasió va coincidir a Roma amb el dirigent de la Lliga Ramon d’Abadal, Calderó, el seu nebot Ramon d’Abadal i de Vinyals o l’ex ministre de la Lliga Pere Rahola. Amb aquests últims va visitar al Vaticà el cardenal Anselm Albareda, benedictí de Montserrat que aleshores ocupava el càrrec de prefecte de la Biblioteca Vaticana.
Amb el cotxe del doctor Vilardell i els amics de la tertúlia del Cafè Greco va fer una viatge a la Toscana i l’Úmbria, i el juny del 1938 a Sardenya, així com un curt creuer per la costa adriàtica l’estiu del 1938 amb la seva dona d’aleshores, Adi Emberg. Al final del creuer, a Ragusa, Josep Pla va tornar a Roma per emprendre viatge al sud de França i incorporar-se a la zona franquista, l’octubre del 1938, a través de Biarritz i Sant Sebastià. A Sant Sebastià va passar a codirigir El Diario Vasco al costat de Manuel Aznar, el mateix tàndem periodístic que pocs mesos després reprendria possessió del diari La Vanguardia a Barcelona, el gener del 1939. Sobre aquells pocs mesos de codirecció de La Vanguardia, aviat frustrats, Josep Pla tampoc no n’escriuria mai ni una paraula, com un altre dels capítols muts de la seva vida. En endavant, però, no publicaria mai més ni una lletra en aquest diari.
El mes de maig del 1939 Josep Pla es va retirar definitivament a l’Empordà. El seu protector, Francesc Cambó, es va entrevistar a Madrid amb el ministre i cunyat de Franco, Ramón Serrano Suñer, el qual li va oferir facilitats per instal.lar-se de nou a Catalunya. Cambó va decidir retirar-se a l’escalf dels seus negocis a Buenos Aires, on moriria l’any 1947 sense haver retornat. Josep Pla va seguir un cop més, en aquest cas fins i tot va precedir, el mutis de Cambó. L’escriptor, que no tenia negocis multinacionals a Buenos Aires ni enlloc, es va refugiar a casa, a l’Empordà. I va escriure: “L’any 1940 fins els arbres semblaven grapejats” [9, 14].
Josep Pla va viure del 1940 al 1945 a la localitat portuària empordanesa de l’Escala, en companyia de la seva nova parella, Aurora Perea. A les drassanes Sala de l’Escala s’hi va fer construir l’any 1944 un llagut de considerables proporcions, batejat Mestral, amb intenció de practicar també el contraban, a una època de plena florida de l’estraperlo a l’engròs o a la menuda. L’estiu del 1947 va viatjar clandestinament de Cadaqués a Gènova amb el Mestral, en companyia de dos o tres mariners de tripulació, per portar mercaderies aleshores escasses i cotitzades aquí. L’operació es va veure frustrada durant el trajecte de retorn pels gendarmes al port de Seta, on s’havien refugiat per culpa d’un temporal. Josep Pla no va fer cap viatge legal a l’estranger fins el 1952, però al volum de l’Obra Completa titulat En mar deixa constància de passada que el 1947, durant la postguerra europea, el port de Gènova “era un desori impressionant. Hi havia vaixells enfonsats, bombardejats”.
El 1955 Josep Pla va fer el seu primer viatge transatlàntic, concretament a l’Havana i a Nova York, a bord dels primers creuers d’esbarjo que feien publicitat de les seves rutes a les pàgines del setmanari Destino i invitaven alguns col.laboradors destacats perquè els promocionessin a través de les seves cròniques. A partir d’aleshores Josep Pla va tornar a viatjar amb freqüència a l’estranger per al setmanari Destino o bé com a acompanyant d’amics i coneguts que l’invitaven. Itàlia i Roma van tornar a ser destinacions entranyables i freqüents, tot i que de moment no ho reflectís en cap llibre específic, més enllà de les notes escampades als seus dietaris.
Dintre de l’Obra Completa definitiva de l’editorial Destino iniciada el 1966 amb El quadern gris, va caldre esperar fins el volum núm. 37, editat l’any 1980, quan Pla ja superava als 80 anys, perquè dediqués tot un llibre d’aquesta sèrie a allò que va titular Itàlia i el Mediterrani. Semblava pel títol que seria el seu do pit sobre una vella i molt viscuda estimació d’Itàlia. Però en realitat va defraudar aquesta expectativa, tal com va assenyalar un admirador de la seva obra i alhora un italianista practicant com Modest Prats, quan va escriure: “Ja les últimes coses que va redactar [Josep Pla] es ressenten d’una manca de vigor i d’exigència. Escrivia per vici, per simples ganes d’omplir, amb la seva lletra menuda, planes i més planes de paper blanc. Em penso que no costa gaire de veure-ho fullejant el volum 37 de l’Obra Completa” [Punt Diari, 23-4-1982]. Com acabo de dir, el volum 37 de l’Obra Completa és el dedicat a Itàlia i el Mediterrani.
Així, doncs, les genialitats de Josep Pla sobre Roma cal espigolar-les de manera intermitent, com quasi totes les seves altres genialitats, al llarg d’una extensíssima obra publicada en volums d’una intensitat molt desigual. De la mateixa manera com el llibre de Stendhal titulat Roma, Nàpols i Florència parla poquíssim d’aquestes tres ciutats i ho fa sobretot de Milà i de Bolonya, les famoses Cartes d’Itàlia de Josep Pla, aparegudes per primer cop com a llibre el 1955 i a bastament reeditades des d’aleshores, no parlen de Roma. L’escriptor ho justifica al final del pròleg dient: “En aquest llibre no es parla específicament de Roma. S’hauria allargat massa. Roma és una cosa a part i ha de ser vista –potser—com una cosa a part”.
Els brillants fragments de Josep Pla sobre Roma i Itàlia esmalten molts dels seus llibres, sense protagonitzar-ne cap d’una forma individual i unànimement reconeguda. Josep Pla és un autor desordenat, torrencial, magmàtic i això no li resta ni un bri de la seva agudesa, del seu atractiu.
Em permetran que ho expliqui amb un episodi personal meu relacionat amb el que acabo de dir. L’any 1986 vaig escriure a quatre mans amb el col.lega Rossend Domènech, corresponsal de premsa instal.lat fa temps a la capital italiana, el llibre que vam titular Roma, passejar i civilitzar-se, el qual va conèixer una segona edició posada al dia l’any 2000. Mentre l’escrivíem, vaig tenir un especial interès en perfilar la descripció del color de Roma, és a dir, el color de l'estucat ocre de la façanes del centre històric barroc. Josep Pla, en una de les seves sentències, ho posava com a repte cabdal de la literatura descriptiva. Ell mateix va obrir el ball amb una de les seves fulgurants imatges, tot dient que el cèlebre color de l’estucat ocre de les edificacions barroques romanes és d’una tonalitat de pollastre rostit.
La gamma de tons ocres de l’intonaco, l’estuc de guix pigmentat que revesteix les façanes del centre barroc de Roma s’acosta molt al to de la pell humana emmorenida i viva. Més que una simple tècnica de revestiment, l’intonaco és un art secular de subratllar la bellesa i accentuar-ne l’efecte d’atracció, un maquillatge que palesa la relació treballada amb el bon gust. El color de l’estucat de les façanes barroques de Roma és el símbol de la bellesa de la ciutat.
La gràcia de l’intonaco es troba en la gamma de tons i el seu envelliment natural al contacte amb l’aire. L’intonaco és una matèria viva que digereix la humitat i la llum, que incorpora el pas del temps i en fa un mèrit, una progressió cap a la plenitud. Resulta difícil trobar enlloc més que a Roma aquest savi ús de la carnalitat de l’ocre com a atmosfera urbana, aquesta paleta de tons emparentats i distints, del rogenc fins al pallós, amb les diferents intensitats del torrat, matisats per la claror de cada segment del dia. La prodigiosa gamma de l’ocre a Roma ha abandonat la noció empírica de color i s’ha convertit en una calidesa ambiental.
Ni Rossend Domènech ni jo no defugíem el pes de la llosa de la literatura de Josep Pla a l'hora d'escriure sobre Itàlia, més aviat la incorporàvem de grat i sense inhibició, com una lliçó que surava en l’ambient de les nostres lectures. Coneixíem les pàgines de Pla --i les de Sagarra i les de Gaziel— sobre Roma a tall de pòsit més que no pas de referència exacta ni condicionadora. Per passar la prova de descriure el color de Roma, Rossend Domènech i jo vam esprémer els coneixements d'un pintor especialitzat en restauració de façanes antigues, amb el qual vam conversar. Les seves precisions sobre la preparació i l’evolució dels pigments ens van servir molt més que no la musa dels il.lustres predecessors literaris, de manera que vam presentar-nos a l'examen planià de definir el color ocre de les façanes barroques romanes amb la sensació d'haver-lo preparat degudament.
L'ombra tan sovint present de Josep Pla va reaparèixer a l’hora de triar el títol del nostre llibre, una decisió que havíem deixat per a l'últim moment, quan la pressa per posar punt final i donar-lo a l'editor ja no permetia seguir jugant amb els dubtes. Entre tots els títols que consideràvem possibles, vaig votar en favor del que tenia present com una altra de les sentències planianes: "Roma és una ciutat per passejar i civilitzar-se". Acceptada la proposta, aquest seria el títol definitiu, mantingut fins avui al llibre reeditat: Roma, passejar i civilitzar-se.
Immediatament em vaig posar a buscar a les pàgines de Josep Pla la citació precisa de la frase, per justificar el nostre títol i donar-li la referència deguda. Al primer intent no vaig trobar la frase a les seves pàgines. Em va estranyar, atès que la tenia clarament memoritzada. El meu segon intent tampoc no va donar resultat, ni el tercer ni el quart. Després de tot el que ens havia costat optar per aquell títol, no vaig gosar confessar l'inconvenient de la manca de referència exacta sobre el llibre i el número de la pàgina on Josep Pla l’havia formulada. Vam atribuir la frase a Josep Pla, sense més precisió de l'obra de procedència.
Han passat prop de trenta anys i encara no he trobat la referència concreta. M'he de rendir a l'evidència que probablement no existeix, que la meva memòria em va jugar una mala passada i vaig adjudicar a Josep Pla una expressió que ell no va escriure mai, però que li ha quedat atribuïda per múltiples autors després del nostre llibre. Així, doncs, vam esmenar la plana a Pla, vam manllevar, manipular, plagiar o retocar involuntàriament les seves paraules, com ell mateix havia fet en tantes ocasions amb els seus autors preferits, sense més escrúpols dels necessaris i amb totes les reverències i reconeixements que convingui.
En definitiva, la relació de Josep Pla amb Roma no pot centrar-se en la citació d’unes frases concretes de l’homenot, unes pàgines determinades, un dels seus llibres particularment encertats. No, la relació de Josep Pla amb Roma representa sobretot una manera vibrant i encomanadissa de mirar les coses, els paisatges, la història i l’actualitat d’aquesta capital. Mirar-la amb els ulls de tots aquells que, al llarg de generacions successives, estem convençuts igual com Josep Pla que tot ciutadà llatí tindrà sempre dues capitals: la seva i Roma.
Per acabar, em permetran que sucumbeixi al meu ofici de periodista i que faci una al.lusió a l’actualitat. Per fortuna, Josep Pla és un tema d’actualitat periodística, literària, cultural i política des de l’any 1925 i fins avui mateix. Fa poc s’acaba d’editar el llibre de Josep Guixà titulat Espies de Franco. Josep Pla i Francesc Cambó. Sota aquest títol tan emfàtic, l’autor aporta alguns detalls inèdits sobre les activitats de Josep Pla i Francesc Cambó durant la Guerra Civil des de l’estranger a favor de bàndol dels sublevats. Els detalls inèdits sempre són benvinguts per entendre millor la complexa biografia i la complexa producció de Josep Pla. En aquesta mesura sempre m’ha interessat vivament tot allò que es publica al voltant de la figura de l’homenot i he intentat lloar tots els intents en allò que aporten de punts de vista entrecreuats. En aquest cas, però, els detalls inèdits del recent llibre de Josep Guixà que acabo d’esmentar no fan variar allò que ja es coneixia i que altres autors hem intentat contextualitzar no només dintre d’un període delicat i fratricida per definició com és una guerra civil, sinó també contextualitzar-ho al llarg d’una vida com la de Josep Pla, la qual va passar per etapes prou contrastades o prou diferents entre elles.
Intentar convertir aquests detalls inèdits al voltant d’un període molt concret en una nova visió biogràfica sobre Josep Pla seria francament excessiu, però tot i així s’ha intentat. Un veterà cronista barceloní, d’altra banda biògraf de Josep M. de Sagarra, el gran rival literari de Josep Pla a la mateixa època, ha escrit fa menys de quinze dies, al diari La Vanguardia del dijous 9 d’octubre últim: “No hi ha dubte que aquesta feina impecable de Guixà, atapeïda de descobriments, obliga a replantejar-se la biografia sencera de Pla: camaleònic, trampós i amoral”.
No és així, ni de bon tros. Però els meus cabells blancs em fan ja estar acostumat una mica tot i dono per benvingut l’exabrupte com a mostra recent, encara calenta, d’aquella formidable actualitat permanent d’un autor sens dubte contradictori, molt contradictori, però alhora d’una geni literari i periodístic que encara continua provocant tanta enveja en alguns i tanta admiració lectora en d’altres. Ho deixo aquí. Res més, moltes gràcies. Casa de Cultura, Girona. 22 d’octubre del 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada