Passejada al Janícul de Roma, per sentir-se feliç de viure

El Janícul no forma part dels set turons fundacionals de Roma, però se’l considera el vuitè. S’ha convertit en tant o més eminent i concorregut que l’Aventí, el Capitoli, el Celi, l’Esquilí, el Quirinal, el Palatí i el Viminal. El seu mèrit no es deu només al templet de San Pietro in Montorio, l’obra mestra de Bramante, on fins fa poc els romans anaven a casar-se i a fer-se la foto de nuvis davant d’una de les millors panoràmiques de la ciutat. Tampoc no es deu a l’extensió ni la bellesa del parc públic, al qual  acostumen a acudir per la passeggiata, ni a l’existència de monuments i edificis tan destacats com la Fontana de l’Acqua Paola, l’estàtua eqüestre de
Garibaldi, l’arc de triomf mussolinià amb la inscripció “Roma o morte”, l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts, la residència de l’ambaixador espanyol davant del govern italià, el Liceo Cervantes o el Col.legi Pontifici Nord-americà.

La llista dels atractius del Janícul és llarga, però estic convençut que la majoria no hi anem per això. Asseguraria que quasi tothom ho fa pel mateix motiu que jo: recalcar-nos a la barana panoràmica, obrir el llibre de Stendhal Vie de Henry Brulard i tornar a llegir, a aquest punt precís de la ciutat, el primer paràgraf: “Avui al matí, 16 d’octubre del 1832, em trobava a San Pietro in Montorio, al Janícul de Roma. Lluïa un sol magnífic, un lleuger vent de xaloc quasi insensible feia flotar uns nuvolets per damunt del mont Albano, regnava en l’aire una calor deliciosa i m'he sentit feliç de viure”.