La Constitució només és inviolable quan convé

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’article 47 de la Constitució democràtica espanyola actualment en vigor diu textualment: “Tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret, i regularan la utilització del sòl d’acord amb l’interès general per tal d’impedir l’especulació. La comunitat participarà en les plusvàlues que generi l’acció urbanística dels ens públics”. El redactat d’aquest article constitucional fa riure, després dels efectes de
la bombolla immobiliària, de les retallades socials de tota mena i dels milers de desnonaments hipotecaris, però l’article continua perfectament vigent.

Segons l’informe presentat el 14 d’octubre per la Mesa del Tercer Sector, només el 2% del parc d’habitatges de Catalunya es dedica a lloguer social, mentre que la mitjana europea és del 15%. El mateix informe estima que a Catalunya hi ha avui 450.000 pisos buits, alhora que 231.000 famílies pateixen la manca d’un habitatge assequible. Del total de pisos buits, 100.000 es troben a mans d’entitats bancàries (en molts casos rescatades amb diners públics), 80.000 són de nova construcció que no troben comprador i 27.000 són de propietaris particulars que no els donen cap ús. 

El mes de gener d’enguany l’Ajuntament de Barcelona va acordar multar en alguns casos els propietaris que es neguin a llogar els seus pisos buits. Des d’aleshores no ha imposat cap multa. En canvi ho han fet els ajuntaments de Santa Coloma de Gramenet i Terrassa, per un import de 5.000 euros que deu causar tendres pessigolles als propietaris infractors. 

Les xifres exposades pel recent informe constitueixen una autèntica brutalitat, enfront de l’article de la Constitució tranquil.lament vulnerat i, també, enfront del desconcert i la perplexitat que provoca la telenovel.la quotidiana de la partitocràcia i els rituals institucionals mancats d’efecte concret sobre problemes candents, més candents que d’altres que concentren la infinita gesticulació de l’actualitat oficial i els succedanis de gestió pública dels interessos de la societat que vota.