Els llimoners de Palerm ja no hi són, el sentiment sí

 Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

A Palerm acostumo a fugir del cafarnaüm del centre urbà i refugiar-me a la pau uterina del palau Abatellis, mostra eminent del gòtic civil català que el mestre portolà Francesco Abatellis va encarregar el segle XV per a la seva muller d’origen barceloní Eleonora Soler, la dulcissima coniuge recordada a la làpida del portal. L’estil volgut pel propietari s’inspira en els millors casals de la seva capital, que aleshores era Barcelona, a la qual havia de viatjar per resoldre els afers burocràtics i
comerciar. Les naus sicilianes exportaven a la metròpoli catalana gra, sucre, cotó, seda, corall i esclaus. Les naus catalanes hi portaven draps i manufactures de cuir, armes (ballestes, cuirasses, dagues) i productes agraris com la mel de Tortosa, l’oli de Mallorca, l’arròs de València, les panses d’Alacant, les arengades de Sevilla. El palau Abatellis va ser restaurat després dels bombardeigs de la Segona Guerra Mundial com a Galeria Regional Siciliana per l’arquitecte Carlo Scarpa. Avui és un dels museus més bonics del món, per l’Annunziata del vel blau pintada per Antonello de Messina i el bust d’Eleonora d’Aragó esculpit en alabastre per Luciano Laurana. Fora d’aquestes poques obres culminants i de l’edifici mateix, la resta és folgada i prescindible. Potser per això traspua una sensació de comoditat, amplitud i repòs. 

De jove vaig començar a estimar Palerm --aquesta Bogotá de l’Europa mediterrània-- perquè la primera visió que oferia a l‘instant de baixar de l’avió era tota la falda de la muntanya entapissada per una plantació extensiva de llimoners ubèrrims, la qual titil.lava com una constel.lació de groc esclatant sota el cel enardit de la capital siciliana. Aquell primer cop d’ull des de la pista d’aterratge de l’aeroport Punta Raisi constituïa una rebuda d’impacte, un cop segur del fascino sicilià. Ara els llimoners ja no hi són i la muntanya pelada projecta un tenebrós color gos com fuig. Prefereixo no saber què ha passat amb els llimoners de Palerm, m’ho imagino prou sense necessitat de detalls. 

Quan baixo ara de l’avió procuro no aixecar la vista, abandono l’aeroport capcot i m’apresso a consolar-me al centre de la ciutat amb altres atractius que hi vaig descobrir de jove i que m’agrada ripristinare, regenerar a la primera ocasió. Per exemple la meva particular cerimònia del five o’clock cannolo amb una copa de vi de Marsala a la terrassa o als salons (segons el moment de l’any) de l’Antico Caffè Spinnato, al carrer peatonal Principe di Belmonte.

M’agraden amb deliri els canalons dolços sicilians, els cannoli de ricotta i el vi de Marsala, però tot i així no són els principals components del meu ritu íntim. L’ingredient primordial és en realitat l’avidesa de la mirada damunt l’escenari humà d’aquesta cèntrica cafeteria, on crec endevinar una emulsió de quasi tot d’allò que m’interroga a propòsit de la grandesa d’aquesta illa i de l’atracció insortejable que em desperta. 

El dolços han jugat sempre un gran paper al Mediterrani, però alhora un paper fragilíssim. La pastisseria representa l’estadi més vulnerable de la infinita gamma de preparacions comestibles. Esguerrar, embastardir un pastís és el perill culinari més fàcil i més ràpid de tots. La pastisseria és una de les especialitats que ha sucumbit pitjor a la industrialització. Per això constitueix una joia rara el fet de retrobar a Sicília una cultura que l'ha mantinguda al capdamunt del nivell històric i l'ha sabut posar al dia.

Els cannoli i la cassata són una de les més nobles expressions de l'ànima siciliana, el monument a una manera de viure i de celebrar-ho. Una manera mig àrab, mig volcànica, bigarrada per dintre i revestida per fora amb la suavitat equilibrada i solar de la capa de sucre glaçat i la cirera confitada més pròxima a la idea de mugró trèmul d'una nimfa, quan la peça ha sortit bé. 

A Palerm s’hi poden perdre o bé recuperar – ripristinare-- moltes il.lusions. Jo mateix estic disposat a renunciar-ne a unes quantes per tal de continuar estimant aquesta ciutat sobre el terreny. En última i extrema instància, estaria disposat a renunciar a acariciar de nou amb la mirada les quasi carnals cúpules semiesfèriques de San Giovanni degli Eremiti (a la foto). 

Estaria disposat a deixar de fer la meva reverència amantíssima al bust alabastrí d’Eleonora d’Aragona al museu del Palazzo Abatellis. Fins i tot podria renunciar a la meva particular pujada a l’autèntic altar en què s’ha convertit l’escalinata del Teatro Massimo (la sala d’òpera més gran d’Itàlia i tercera d’Europa), després de veure’s immortalitzada a l’última seqüència de la pel.lícula “El Padrino 3”, de Francis Ford Coppola, amb música de fons de l’Intermezzo de l’òpera Cavalleria Rusticana, en una de les escenes més commovedores de la història del cinema (i de la música). 

A Palerm podria renunciar a quasi tots els costums adquirits, si hi pogués tornar encara només fos per la temptació lasciva del meu five o’clock cannolo amb una copa de vi de Marsala a l’Antico Caffè Spinnato. E poi magari amarti.