A París la segregació urbana no és gaire “chic”

En una ocasió van preguntar a l’escriptor nord-americà Howard Phillips Lovecraft com havia aconseguit a una de les seves narracions reproduir tan minuciosament l’ambient d’un barri de París sense haver-hi estat mai. Va contestar que, de fet, sí que hi havia estat: “With Poe, in a dream”… Era una definició gràfica de l’atractiu mític de la capital francesa. De les dues principals metròpolis europees en dimensions (12 milions d’habitants cadascuna), Londres es va quedar amb la capitalitat financera mitjançant la posada al dia a la City. A París li va tocar una altra especialitat més etèria: el luxe, l’estil, la cultura, l’art. Es va mantenir com a capital europea del ram des de la Belle Époque del segle XIX fins a cedir-lo a Nova York després de la Segona Guerra Mundial. Ara en conserva el rastre a l’imaginari internacional i el renova dintre de les possibilitats. Flâner, badar a París continua sent una successió d’escenaris fascinants, si més no al centre. Però la París real, la dels 12 milions
d’habitants que li donen pes, no és només el centre. Els vint arrondissements del municipi estricte sumen amb prou feines 2,5 milions de residents.

Les banlieues de l’extraradi són un altre món, que la République no ha sabut integrar ni ennoblir. Al país de la Declaració Universal dels Drets de l’Home i de la “Llibertat, Igualtat, Fraternitat”, les banlieues de la capital són lletges, brutes, hostils. Hi creix la desigualtat que la democràcia havia promès reduir entre el centre  i la perifèria. El sistema no ha complert o s’ha equivocat.

Avui els estrangers de París ja no són els potentats d’arreu del món que hi acudien a esbargir-se o els artistes que responien al reclam de la Ciutat Llum. No són ni tan sols els turistes, encara que la capital francesa continua sent una primera potència en aquest aspecte (la més visitada del món, amb 27 milions de turistes anuals). Avui els estrangers de París són la quantitat d’immigrants de les vituperades banlieues. En moltes ocasions hi han nascut, són francesos de segona o tercera generació que no han trobat l’oportunitat econòmica i social d’acomodar-s’hi, de diluir-s’hi. 

La meitat com a mínim dels joves de la banlieue no troben feina, el 66 % tenen títols inferiors al batxillerat i la tercera part de tots els seus residents hi viuen per sota del llindar de pobresa, situat en 900 euros al mes. De vegades són musulmans o subsaharians, però atribuir-ho a aquest origen seria massa esquemàtic.

A la republicana París s’hi produeix una visible segregació urbana. El racisme hi ronda amb insistència. La París real també és aquesta, les barriades perifèriques poc exemplars en matèria de luxe, estil, cultura i art. L’agressivitat, la brusquedat i la mala educació destenyeixen fins al centre de la ciutat, famosa per tenir els cambrers i els taxistes més malcarats (i cars). Râler (rondinar) és avui tan usual o més a París que no flâner. 

Són els dos pols desequilibrats d’una gran i de vegades meravellosa ciutat, tan autèntic l’un com l’altre, encara que el pol de la banlieue és més extens. Potser la veritable París, la París del futur, l’Europa del futur, són les banlieues. Aquells que per deformació professional no cultivem la ficció i treballem amb l’observació i la descripció de la realitat, creiem entreveure-ho.