Sortir a la tele per vendre llibres, per vendre qualsevol cosa

L’altre dia em deia, apesarat, un conegut escriptor: “Només mantinc la meva participació a tantes tertúlies polítiques de les teles per després vendre llibres”. M’explicava que d’aquesta manera li demanaven moltes més presentacions de les seves obres arreu del país i l’invitaven a actes públics de tota mena, als quals podia publicitar o vendre els seus llibres. El fet de vendre’n més li dóna accés a un millor tracte per part de les editorials i a algun premi literari de tant en tant, tot plegat en funció de la seva aparició regular a la tele i, en alguna mesura, de la qualitat del que escriu. Si no sortís
a la tele, la difusió dels seus libres cauria en picat.

Fins ara donàvem per entès el fenomen dels autors “mediàtics”, els professionals de la televisió que ocasionalment escriuen algun llibre i aprofiten la popularitat per vendre’n més que ningú. Però ara són els escriptors mateixos, almenys alguns, els que es plantegen la carrera literària al voltant del fet de ser vistos pel potencial públic lector com “aquell que surt a la tele”, convertit en una mena de clau que obre tots els panys. 

La tendència no és exclusiva dels escriptors. El nou secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha participat en pocs dies a programes televisius d’entreteniment com “Sálvame” o “El Hormiguero”, dintre d’una estratègia confessa que pretén seguir el capital adquirit pel dirigent de Podem, Pablo Iglesias, a les tertúlies polítiques televisives. També els economistes, per posar un altre cas, han generat últimament autèntiques estrelles de la televisió, utilitzades com a oracles, per no dir gurus, de la situació general i el seu futur. El paper reservat fins ara a tonadilleras, toreros, actors i altres figures considerades “populars”, s’ha estès com a condició imprescindible de projecció social a les professions que s’havien mantingut a relativa distància del fenomen. La televisió s’ha convertit en un sospitós monopoli de popularitat. 

Vaig veure néixer la televisió a les cases particulars com un dels invents més fascinants i addictius de la meva infantesa, però ja aleshores semblava suspecte el viu interès del ministre d'Informació del govern de Franco, Manuel Fraga Iribarne, en escampar televisors subvencionats a tots els centres de reunió social possibles dels pobles i ciutats del país. Aviat ja no va caldre subvencionar-los d'aquella manera. 

A la televisió d’avui --de retruc també a la ràdio i la premsa escrita-- tot es presenta fragmentat i esmicolat, dintre d’una rapidíssima cascada quotidiana. La raó de ser de les coses que passen no sempre interessa, només el seu flash simplificat. La informació es pot esmicolar per comercialitzar-la, el saber no tant. Informar-se és rebre dades, saber és entendre-les cadascú amb els seus mitjans mentals. 

Avui l’objectiu no és que la gent entengui, només que consumeixi amb rapidesa. S’ha enquistat la febre de la rapidesa en la difusió de la notícia, com si saber-la a l’instant mateix o pocs minuts després de produir-se fos un valor principal. S'ha convertit en un consumisme d'usar i llençar titulars, en comptes d'assimilar allò que cada informació pugui tenir d'important per a cadascú en termes individuals o col.lectius. La idea de reflexió s’ha vist recoberta per l’etiqueta abusiva d'avorriment. La lentitud s'ha vist ridiculitzada. 

La informació s’ha transformat en una mercaderia a benefici de determinades empreses i institucions. La cultura de masses a mans d'aquestes empreses o institucions fomenta el retrocés cap el saber limitat a les minories capaces de resistir el bombardeig d’informació, gràcies a recursos de discerniment per damunt de la mitjana.

La televisió no és intrínsecament perversa, és fàcilment perversa. La distància entre una cosa i l'altra és l'equilibri de cada moment entre la pressió dels negocis i l'interès col.lectiu de la societat. Aquella novetat que vaig veure néixer als domicilis particulars en la meva infantesa s'ha convertit en el punt focal d'aquests domicilis i en un dispensador abusiu de popularitats. I ha generat en poc temps negocis fabulosos, dèficits públics similars i una idiotització interessada.