L’exili espanyol a Mèxic va ser inferior que a múltiples departaments francesos

El 75 aniversari del dramàtic èxode de mig milió de republicans espanyols (soldats i civils per meitats) a través del Pirineu després la caiguda de Catalunya a mans de l’exèrcit franquista ha posat de nou d’actualitat les indignes condicions en què van ser rebuts aquell hivern del 1939 a les platges nues del sud de França de forma deliberada per tal d’empènye’ls a tornar, com va fer la majoria, així como el paper de acollida jugat en alguna mesura pel Mèxic del president Lázaro Cárdenas. Aquest últim aspecte s’ha vist magnificat fins a extrems que reclamen una certa precisió històrica. La
rebuda del govern de Mèxic va ser admirable en la seva generositat, però limitada en dimensions i filtrada ideològicament.

Al moment finalitzar la guerra l’1 d’abril del 1939, Franco va acordar amb França admetre la repatriació de 1.000 homes per dia en la frontera d’Irun/Hendaia i 1.500 pels postos fronterers franco-catalans, així com 350 dones i infants diaris. El 2 d’agost del 1939 el ministre francès de l’Interior, Albert Sarraut, calculava que 250.000 refugiats republicans espanyols ja havien retornat a Espanya per diferents camins o estaven a punt de fer-ho. 

L’oferiment d’acollida del govern mexicà del president Lázaro Cárdenas va beneficiar uns 15.000 exiliats, generalment de professions liberals, seleccionats a França per quotes d’adscripció política a través del Servicio de Evacuación de los Republicanos Españoles (SERE), creat pel govern Negrín, a raó de 50% del contingent per a comunistes i socialistes, 20% per a anarquistes (malgrat constituir el gruix del moviment obrer i dels milicians exiliats), 20% par a partits republicans minoritaris i partits regionals, i 3% per a no afiliats. Mitjançant els fons econòmics del govern de la República dipositats a comptes corrents estrangers, el SERE va invertir durant l’any 1939 un total de 63,5 milions de francs francesos en ajudes als refugiats, segons reporta Enrique Moradielos a la seva biografia Don Juan Negrín (Ed. Península, Barcelona 2006). 

Les endèmiques dissensions internes entre els governants republicans y els respectius partits es van traduir també en aquest terreny, tot donant peu a la creació pel ministre socialista Indalecio Prieto d’una altra Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE). Països llatinoamericans com Xile (3.200 exiliats), República Dominicana (1.200) y en menor mesura Argentina, Venezuela, Colòmbia i Cuba van acollir uns 20.000 refugiats espanyols (inclosos els 15.000 de Mèxic), així com uns 6.000 la Unió Soviètica, en proporcions per tant menors comparades amb el volum que va correspondre per veïnatge a França. 

Des de finals del 1939, entre 300.000 i 360.000 refugiats espanyols, segons les diferents fonts, havien abandonat el territori francès, la gran majoria per retornar a les seves localitats d’origen o almenys intentar-ho, tot assumint els riscos de la repressió de postguerra a Espanya. El desembre d’aquell any el ministre francès de l’Interior, Albert Sarraut, manifestava a la Cambra de Diputats que quedaven a França 140.000 refugiats espanyoles, entre els quals 40.000 dones i infants. 

L’èxode republicà no va alterar substancialment el nombre global d’espanyols a la veïna França, que entre els censos francesos del 1936 i el 1946 van passar de 254.000 a 302.000 (es mantenien mateix al tercer lloc que abans, darrere d’italians i polonesos). La implantació d’espanyols per regions franceses va quedar encapçalada pel petit departament fronterer dels Pirineus Orientals amb capital a Perpinyà (25.845), seguit per l’Alta Garona amb capital a Toulouse (17.794), l’Aude amb capital a Montpeller (21.695) i els Pirineus Atlàntics amb capital a Pau (12.090), tots plegats a proximitat del Pirineu i pràcticament tots per damunt dels acollits a Mèxic.