L’altar de Pèrgam proclama a Berlín una renovació, antiga i actual

La joia de la corona de l’Illa dels Museus de Berlín, l’altar de Pèrgam, rep cada any 1,3 milions de visitants admirats tant per la peça monumental ben conservada com pel dispositiu museístic que els alemanys li van muntar l’any 1930, a una sala de grans proporcions amb llum natural filtrada a través del sostre de vidre. L’acaben de tancar per restaurar-lo a fons, en una operació que s’allargarà durant quinze anys i que torna a fer parlar d’aquesta obra excepcional del segle II aC, així com de l’interès hel.lenístic dels alemanys. El temple de Pèrgam va ser redescobert el 1871 per l’arqueòleg alemany Carl Humann i la seva part de frontal de 35 metres d’ample traslladada a peces a
Berlín, amb permís del desinteressat ocupant turc de l’antiga ciutat grega, situada a 30 km del mar davant l’illa de Lesbos. Arran de la Segona Guerra Mundial va ser desmuntat de nou i traslladat al Museu de l’Hermitage de Sant Petersburg, que el va tornar als alemanys el 1959.

L’altar de Pèrgam proclama a Berlín que alguns dels més grans hel.lenistes dels últims segles han estat alemanys. L’antiguitat clàssica es va veure reivindicada a Alemanya de forma capdavantera des del segle XVIII per Johann Joachim Winckelmann, fundador de la nova visió de la història de l’art com a disciplina moderna i de la recuperació de l’ideal hel.lènic com a cànon estètic, seguit pels poetes-filòsofs del primer romanticisme com Novalis, Schiller, Hölderlin, Goethe… 

El Primer programa de sistema de l’idealisme alemany, redactat en comú cap el 1796 per Schelling, Hegel i Hölderlin, es referia als clàssics grecollatins no només com una mitologia literària, sinó com una mitologia de la raó. Reprendre consciència del llegat clàssic representava un humanisme nou enfront del rigorisme protestant, una reivindicació dels sentits, una transformació cultural i social, un desig de renovació i modernitat de la burgesia germànica en ascens, per damunt de l’aristocratisme ancorat en el prestigi del passat medieval. 

El Segle de les Llums –les llums del coneixement posades al lloc que fins aleshores ocupava la llum divina— prenia el nom per contrast amb la foscor, l’obscurantisme, les supersticions de l’Edat Mitjana. A l’assaig Què és la Il.lustració, Emmanuel Kant ho definia de manera contundent: “La Il.lustració significa el moviment de l’home per sortir d’una puerilitat mental de la qual ell mateix és culpable. Puerilitat és la incapacitat d’utilitzar la pròpia raó sense la guia d’una altra persona. Aquesta puerilitat és culpable quan la seva causa no és la manca d’intel.ligència, sinó de decisió o de valor per pensar sense ajuda aliena. Sapere aude. Gosa servir-te del teu propi enteniment! Vet aquí la divisa de la Il.lustració”. 

El Segle de les Llums no va ser només francès, no va ser només el segle de Descartes, Montesquieu, Voltaire i Rousseau. També era el d’Emmanuel Kant a Alemanya, el de John Locke, Thomas Hobbes, David Hume i Adam Smith a Anglaterra, el de Benjamin Franklin als Estats Units. L’altar de Pèrgam traslladat, exposat i ara de nou en restauració a Berlín ho evoca, ho proclama.