Una cantata de Bach molt triada per al funeral de Jaume Vallcorba

Mentre el taüt de faig polit que contenia la despulla de l’editor Jaume Vallcorba entrava lentament acomboiat pel passadís central de la basílica barcelonina de Sant Just i Pastor abans d'ahir dilluns per celebrar-hi el seu concorregut funeral, va sonar esclatant per la megafonia del temple un enregistrament de l’ària inicial de la Cantata per al Quinzè Diumenge després de la Trinitat BWV 51 de Johann Sebastian Bach, titulada Jauch zet Gott in allen Landen (Crideu joia a Déu a totes les nacions). L’editor va planificar el seu funeral i en conseqüència la tria d’aquesta cantata bachiana per iniciar-lo no podia ser casual, malgrat tractar-se o precisament per tractar-se d’un fragment musical atípic dintre de la producció per a la litúrgia luterana del
gran compositor. Aquesta ària concertant inicial de la Cantata BWV 251 és un singular i esplendorós esclat barroc de joia per a veu soprano i trompeta solistes, amb do sobreagut i altres virtuosismes ben poc quaresmals, flanquejat per un vague acompanyament de corda i continu, sense cor.

Feia escassament un mes que la vaig escoltar en viu el 25 de juliol a la basílica veïna de Santa Maria del Pi per la soprano Iwona Sobotka, amb José Antonio Casado a la trompeta i Clara Pouvreau al cello, dintre del magnífic Festival Bach de Barcelona. A aquella data Jaume Vallcorba ja no podia sortir de casa i la seva tria a favor de la joiosa ària inicial de la cantata bachiana remunta amb tota seguretat de molt més lluny, dintre dels seus afinats coneixements melòmans i de tota mena. Després de la sorpresa de l’ària emesa per la megafonia, el cor Ars Nova que dirigeix Mireia Barrera, acompanyat a l’harmònium pel director d’orquestra Josep Pons, va interpretar en viu passatges del més previsible Rèquiem de Gabriel Fauré, d’unes ressonàncies més conformes a l’acte funeral que no l’alegre ària de Bach. 

El cop d’efecte desitjat per Jaume Vallcorba per iniciar el seu funeral va anar a càrrec de Bach, d’un  joiós, sublim i atípic fragment de Bach. A mi, menys creient que ell, em va tornar a recordar lluminosament la frase del filòsof Emil Cioran a propòsit de la insuperable música sacra del compositor de Leipzig: “Déu hauria d’estar agraït a Bach”. I nosaltres a Vallcorba, també pel disseny del seu funeral. La vídua el va cloure amb una citació, extreta de no sé on, que ell repetia les últimes setmanes: “Viva la vita, allegria, felicità”. És un desig perfectament reflectit per l’ària de Bach que va triar.