Una victòria del coneixement al camp de batalla de la història

S’escau el 800 aniversari de la famosa batalla de Bouvines, lliurada el diumenge 26 de juliol del 1214 a un tir de pedra de la ciutat francesa de Lilla. El nacionalisme dels historiadors romàntics va presentar-la sempre com la naixença de França amb caràcter de país, amb una visió discutible i magistralment discutida pel mestre de medievalistes francesos de l’Escola dels Annals, Georges Duby, al seu exitós llibre del 1973 Le dimanche de Bouvines. En realitat aquella batalla va enfrontar dos models diferents de monarquia i de sistema de govern, dintre d’un debat vigent fins avui. El rei francès Felip August II havia començat a dotar els seus dominis territorials d’un cert grau d’administració, alhora que renovava la muralla de París, construïa el primitiu castell reial del Louvre i feia empedrar els
principals carrers de la capital, pràcticament limitada a l’actual illa fluvial de la Cité.
El monarca va voler plantejar a camp obert la complicada rivalitat amb el rei d’Anglaterra, teòric vassall seu per la part de possessions que mantenia al continent. El desenllaç es produiria a la batalla de Bouvines, guanyada pels francesos enfront de la coalició anglo-germànica, amb el consegüent reforç de la monarquia centralista francesa i l’afebliment del monarca anglès Joan sense Terra, el qual obriria pas a la monarquia parlamentària britànica i a la limitació dels poders del sobirà. 

Fins a l’aparició del llibre de Georges Duby, la batalla de Bouvines significava en la història oficial el naixement del sentiment nacional francès, malgrat que encara no existia la noció ni la nació de França, la bandera francesa ni el predomini de la llengua francesa. Georges Duby va estudiar la història d’una altra manera, tot posant l’accent en les mentalitats i les estructures socials per mostrar que el desenllaç de la batalla de Bouvines va significar a Anglaterra la preponderància dels barons territorials sobre l’il.limitat poder reial i per tant l’embrió de la monarquia constitucional. En canvi a França va obrir camí a l’apogeu de la monarquia autoritària, absoluta, centralitzadora i unitarista. Aquell diumenge de Bouvines descrit per Duby es va convertir en un tombant de la historiografia i en un best-seller. 

La història dels posteriors Estats-nació ha abusat a tot arreu del concepte secular de “país” com a entitat política d’origen reculat. En realitat cada país només va ser durant llargs segles un conjunt heterogeni de territoris, laxament governats per la combinació canviant de dinasties. El discurs dels Estats-nació coincidia amb l’apogeu del nacionalisme i continua vigent de manera desproporcionada en les mentalitats d’avui. 

La batalla de Bouvines, reinterpretada per Georges Duby, va plantejar en realitat una debat sobre els sistemes de govern que duraria segles. El desenllaç favorable a la monarquia absolutista francesa a Bouvines va tornar a temptar quatre segles més tard el rei Carles I d’Anglaterra, de la dinastia Estuard. Va perdre de nou la guerra, en aquest cas enfront dels seus barons organitzats en el marc del Parlament. El van decapitar el 1649, substituït per la semi-república de la Commonwealt que encapçalava Cromwell.
A la mort d’aquest deu anys més tard, els Estuard recuperarien el tron. El Parlament anglès va tornar a expulsar-los cap a l’exili a França arran de la Revolució del 1688, la Gloriosa, a favor de la dinastia més moderada dels Orange, procedent de l’avançada Holanda protestant i disposada a acceptar una monarquia parlamentària, dotada a partir d’aleshores amb la pionera carta magna de la Bill of Rights. Reconeixia els drets fonamentals dels súbdits, en particular de la burgesia mercantil, la qual donaria lloc a l’imperi britànic i a la revolució nord-americana per espolsar-se’l del damunt. Karl Marx opinava que aquella revolució anglesa “va assenyalar la primera victòria decisiva de la burgesia sobre l’aristocràcia feudal”. 

L’any 2009 l’historiador Steve Pincus, de la universitat de Harvard, encara va publicar un sonat assaig per revisar amb visió d’avui la importància de la Gloriosa, al llibre titulat 1688: The First Modern Revolution (traduït el 2013 al castellà per l’editorial Acantilado). Volia contrastar el liberalisme d’aquell moviment amb l’estatisme de la Revolució francesa un segle més tard. A Espanya, en canvi, la també anomenada Gloriosa o Revolució de Setembre hauria d’esperar dos segles, fins el 1868. També va foragitar a l’exili una reina absolutista, Isabel II de Borbó, per donar lloc a una monarquia parlamentària. Només va durar els dos curts anyets del monarca d’importació Amadeu de Savoia, l’anomenat “interludi savoià”. Tot seguit a la I República duraria el mateix, de 1873 a 1874. 

Aquí la reforma del sistema de govern no va quallar. Després de la provatura, Espanya va tornar a la monarquia absolutista de sempre. Al llibre de l’any 2012 Why nations fail (Per què fracassen les nacions), Daron Acemoglu i James Robinson argumenten que a Anglaterra el Parlament va oposar-se amb èxit a que la reina Isabel I i la cort concentressin a les seves mans el comerç atlàntic, com també va passar a Holanda, la qual cosa donaria peu a una nova classe de comerciants. A Espanya va ser al contrari. Les Corts van perdre poder, amb la consegüent decadència econòmica a partir del segle XVII i el fre a les transformacions. 

Vist des d’avui, la batalla de Bouvines no va donar naixença a França, com pretenia el nacionalisme dels historiadors romàntics, sinó a l’enfrontament entre dos sistemes de govern possibles dintre de les monarquies, com va aclarir amb encert Georges Duby, l’historiador de la renovadora Escola dels Annals. Arran del 800 aniversari de la batalla, commemorem la victòria d'aquest coneixement renovat de la història.