Retorn amb amics a la fageda: oh companyia, oh deslliurant presó!

La gent d’Argelers (Rosselló) té un temple natural a la fajosa de la Maçana, l’extraordinària fageda de 336 hectàrees amb exemplars tricentenaris que creixen a la fronterera serra de l’Albera, identificada a la carena pel far de pedra de la torre de la Maçana. Es troba tot just a 5 km de distància del Mediterrani, al qual el Pirineu es capbussa aquí amb visible voluntat d’estil. Per als argelerencs la fajosa representa una qüestió totèmica. El col.lega periodista argelerenc Bernat Rieu és un dels millors coneixedors del territori i de la història –la llibresca i la viscuda—de l’Albera. Me n’ha parlat amb una espurneig de la mirada que només és capaç d’encendre l’arrelament biològic quan entra en contrast amb la realitat estimada, observada,
recorreguda, analitzada i descrita pas a pas.

Bernat Rieu exerceix ara de regidor municipal de l’Ajuntament d’Argelers. Això no tindria més importància entre les seves incomptables activitats si no li hagués facilitat el permís oficial per accedir en vehicle tot terreny al protegidíssim recinte de la fajosa, acompanyat pel biòleg figuerenc Josep M. Dacosta (un altre atles comarcal amb cames) i per mi mateix, avalats com a ciutadans moguts per sentiments pacífics i coneixements demostrats. A la fajosa, com al temple, no s’hi accedeix de qualsevol manera. 

He escoltat les explicacions de Bernat Rieu tot al llarg de la passejada i li he plantejat les preguntes pertinents, però només ho he fet per cobrir les aparences. Més que la fajosa, el meu interès era un altre. Volia tornar a veure l’espurneig dels ulls d’un amant informadíssim com ell quan acobla sobre el terreny l’amor del territori natal amb la realitat canviant que estima, observa, recorre, analitza i descriu pas a pas. L’objectiu era aquest, l’arbre que més m’interessava era ell, el bosc que més m’atreia és la seva manera d’expressar-ho, de vegades només amb un espurneig dels ulls. L’amor del territori és això i la resta són declaracions oficials. 

La fajosa de la Maçana representa una excepció a tots els efectes, començant pels humans. “Des que vaig néixer el 1947 –diu Bernat Rieu—he vist la torre de la Maçana i el ras de Sallfort per la finestra de la meva cambra. De petit la meva àvia va demanar a un dels mossos que treballava per a la nostra família que em portés sovint a la muntanya d’Argelers, perquè veia que m’agradava. Em van ensenyar a conèixer pam a pam la muntanya de la Maçana i la seva extraordinària fajosa, que seria a partir del 1973 la primera reserva natural de l’Albera. He vist retrocedir la identitat alberenca al ritme de la desaparició de les activitats tradicionals: el contraban, els masos, les cabres amb el formatgets, les castanyes, les cireres, les vaques fagines, el suro, la pesca, la vinya”... 

El faig pertany a la família dels roures, les alzines, els aurons i els castanyers. La humitat que necessita el fa més corrent a zones atlàntiques que no mediterrànies, tot i que aquí trobem il.lustres fagedes o fajoses –com en diuen al Rosselló-- a les obagues de zones de muntanya o a algunes valls excepcionalment humides. És el bosc típic de llegendes i rondalles misterioses per la frondositat ombrívola, l’espectacular cromatisme estacional i les fantasioses formes tentaculars de les arrels superficials. És un bosc que murmura històries. 

La imatge nòrdica o centreeuropea dels faigs –densos, ombrívols, humits—els ha procurat entre nosaltres un prestigi per damunt de les pinedes, els alzinars i les suredes del secà local. També és el bosc típic de fongs, líquens, molses, falgueres, ginebrons, grèvols, boixos, salamandres, tritons, lluerts, escurçons, pica-soques, mallerengues, pit-roigs, pinsans, merles, gaigs i alguna becada, mussols, òlibes, conills, guilles, toixons, mosteles, genetes o gats mesquers, algun cabirol i, últimament, molts boletaires. 

Les fagedes ja no serveixen com abans per produir carbó, llenya o fusta noble d’ebenisteria. Els múltiples oficis i rendiments bosquetans donaven a les fagedes una vitalitat i un trànsit no només vegetals. Avui la fusta de faig procedeix dels països de l’Est, la llenya de faig només es singularitza als forns de les pizzeries (provoca menys canvis sobtats de temperatura) i les serradures de faig als cultius industrials de bolets. 

Les fagedes s’han convertit en una curiositat amb funcions expositives i poètiques, a més de les mediambientals. La utilitat poètica resulta tan essencial com les altres. Només un poeta, en aquest cas Guerau de Liost a La muntanya d’ametistes, podia expressar amb tanta agudesa : « El faig és gòtic com l’avet./ Mes l’avet puja fosc, aspriu,/ sòbries les fulles, el tronc dret,/ car és un gòtic primitiu./ Mentres el faig trèmul somriu/ amb son fullatge transparent/ on l’esquirol hi penja el niu,/ car és d’un gòtic floreixent ». 

La Fageda d’en Jordà representa un cas a part, més conegut que la fajosa de la Maçana, amb 900 hectàrees entre els termes d’Olot, Santa Pau i les Preses. Constitueix un altre fet excepcional per la baixa altitud i el terreny planer (els científics ho justifiquen pel microclima de la cubeta atlàntica olotina), però sobretot gràcies al popular poema que Joan Maragall li va dedicar el 1911, el mateix any de la seva mort: « El caminant, quan entra en aquest lloc,/ comença a caminar-hi poc a poc;/ compta els seus passos en la gran quietud,/ s’atura, i no sent res, i està perdut./ Li agafa un dolç oblit de tot el món/ en el silenci d’aquell lloc pregon,/ i no pensa a sortir o hi pensa en va:/ és pres de la fageda d’en Jordà,/ presoner del silenci i la verdor./ Oh companyia ! Oh deslliurant presó !». 

Al moment de baixar de la fajosa de la Maçana, Bernat Rieu m’ha dit a mitja veu, com una confessió a contracor: “El bosc s’ha conservat, la població del bosc no”.