Reediten la poesia de Vicent Andrés Estellés sense prou pirotècnia

La recent aparició del primer volum d’una nova temptativa d’Obra Completa de l’oceànica producció poètica de Vicent Andrés Estellés per part de l’editorial valenciana Tres i Quatre m’ha fet recordar que en una ocasió llunyana la meva dona i jo vam anar a visitar-lo a casa seva, a València. L’amenitat de la conversa i l’interès dels seus ullets vius per l’atractiu juvenil de la meva dona van allargar aquella sobretaula a domicili. Al capvespre ens va demanar d’acompayar-lo a un dels freqüents homenatges que li tributaven els pobles dels voltants de la capital, organitzats per la xarxa activista del seu editor i amic Eliseu Climent. Quan s’acostava l’hora de sopar, Estellés solia acudir a un homenatge o altre. L’autor del Llibre de meravelles havia passat vint anys treballant de gris redactor en cap del diari local Las Provincias i, un cop jubilat i consagrada la seva poesia entre els lectors, gaudia ara de la calidesa del reconeixement popular, un cop iniciada la
primera publicació de la torrencial Obra completa i convertit en un referent cívic, divulgat també per múltiples cantants. El seu monumental Mural del País Valencià al.ludia i poetitzava profusament cada municipi, el qual solia retornar-li l’honor amb alguna recepció festiva. 

No recordo el nom del poble al qual vam acudir aquell vespre, però sí l’actitud complaguda i pacient d’Estellés durant tota la vetllada. A l’hora de marxar de retorn cap a casa amb el poeta, ens van advertir que no podíem fer-ho abans de la traca final, una expressió que a València s’ha de prendre de manera literal. Al moment de sortir de la sala i disposar-nos a travessar el carrer, ens vam trobar immersos en l’explosió pirotècnica celebratòria. La idea que qualsevol persona no valenciana pugui fer-se sobre la definició d’explosió pirotècnica resultarà inevitablement pàl.lida i esquelètica al costat del volum, la potència i la sonoritat de la realitat local. 

La fàbrica més important d’Europa d’explosius d’aquesta mena es troba a Llíria, voltada de camps de tarongers, i factura cada any 8 milions d’euros gràcies a l’exportació. Les mascletàs no són focs d’artifici visuals ni traques simplement enteses com a successió lineal de petards units per una metxa, sinó una construcció aèria de cordes de les quals pengen els explosius que detonen amb una violència inhumana per a la majoria de mortals i d’allò més festiva per als autòctons, com una simfonia bèstia de bombes que esclaten a molt escassa distància de l’espectador i el desconjunten si no hi està acostumat. 

La fràgil estatura del poeta va travessar aquell infern de foc, soroll i fúria amb el mateix somriure seràfic de tota la vetllada, incòlume i reassegurat sobre el destí del seu poble, mentre la meva i dona jo crèiem arribada sense remei la nostra hora final o almenys una perforació de timpà assegurada. Una mascletà no serà mai una traca, encara menys una traca final. Entenc molt millor el vitalisme inexhaurible de la poesia d’Estellés des d’aquella mascletà a la qual vaig sobreviure al seu costat a un poblet de l’horta. 

El recent primer volum de la nova ordenació de l’Obra Completa d’Estellés inclou el llarg poema Coral romput, que el 1979 va ser portat magistralment al disc i a l’escenari per la veu narradora de l‘enyorat Ovidi Montllor i per la guitarra essencial de Toti Soler. Els tres noms, sumats en una feliç conjunció, impressionen de manera memorable. Potser s’hauria de parlar més de la reedició de la poesia d’Estellés i les seves mascletàs internes.