Quan tots els catalans vam ser francesos, sense voler-ho

Aquests dies corre per la xarxa el mapa adjunt, per recordar que Catalunya va ser incorporada a França durant l’ocupació napoleònica, del 1810 al 1814. Allò que el mapa no diu és que els catalans s’hi van oposar en peu de guerra, ferotgement. La relació de Catalunya amb el veí francès és una història tristíssima. Encara pitjor, és una història irresolta. Qualsevol país acaba per trobar un cert equilibri gràcies al pas del temps, però de vegades és un equilibri mal assentat. Espanya va resoldre en fals la Guerra d’Independència entre els liberals il.lustrats --que defensaven moltes de les idees modernitzadores procedents del país de l’ocupant napoleònic-- enfront del poble empecinado, sentimentalment mobilitzat pels conservadors al crit
de “¡Vivan las caenas!”. L’enemic interior era tant o més nociu que l’exterior. El dilema es manté en un equilibri atàvic, castís i caïnita.
D'entrada la Guerra del Francès (que a Espanya anomenen Guerra de la Independència) no va ser una guerra d’idees ni de models socials, sinó de control territorial i de poders d’Estat damunt l’escaquer europeu global. L’aliança francoespanyola entre la monarquia de Carles IV i la França revolucionària s’havia vist estrepitosament derrotada pels anglesos a la batalla de Trafalgar l’any 1805. A Napoleó aquella aliança amb una Espanya sense poder naval ja no li servia per als seus designis expansionistes. Només li era útil com a país de pas per arribar a Portugal, de manera a atacar un aliat d’Anglaterra i alhora l’Armada anglesa, com va quedar acordat al Tractat de Fontainebleau del 1807. 

Atès que havia de transitar per Espanya amb el seu exèrcit, va aprofitar l’ocasió per ocupar-la i intentar governar-la. Quan la monarquia espanyola i el primer ministre Manuel Godoy se’n van adonar, ja els havien pres el número i el lloc. L’ocupació, malgrat tot, no va resultar tan planera. L’exèrcit francès va haver de reforçar-se de 100.000 a 300.000 homes i la Guerra del Francès duraria sis anys. França era un país de 40 milions d’habitants, amb un exèrcit de 400.000 soldats aguerrits en nombroses batalles. Espanya tenia 11 milions d’habitants i un exèrcit de 60.000 homes, quadruplicat a corre-cuita amb lleves poc preparades. 

Carles IV i el seu fill, el futur Ferran VII, barallats, van abdicar formalment a favor de Napoleó al Tractat de Baiona. L’exèrcit napoleònic entrava a Espanya el 9 de febrer del 1908 pel pas més utilitzat des dels ibers i els romans: la frontera degana del Pertús i la Jonquera. En teoria eren aliats de pas cap a Portugal, només havien de quedar-se pocs dies per reposar forces. Barcelona va ser ocupada sense disparar ni un tret el 13 de febrer del 1808 per un exèrcit francès de 5.000 homes i 1.800 cavalls que duplicava els efectius de la guarnició local, malgrat les reticències de la població escaldada per la carnisseria i les traïcions que havien suposat els enfrontaments anteriors amb el país veí. Els antecedents eren recents. 

A l’anterior Guerra de Successió (1700-1714) els francesos havien deixat els catalans a l’estacada i havien entronitzat a Espanya la monarquia borbònica del nét del Rei Sol, Felip V, el qual va abolir amb el Decret de Nova Planta les Constitucions catalanes que havia jurat. L’amarga experiència encara es repetiria a la Guerra Gran (1793-1795), declarada per Carles IV al moment de ser guillotinat a París el seu cosí Lluís XVI de Borbó. El mariscal de França Michel Ney escrivia: “Enlloc els pares no transmeten als fills més odi als francesos, veïns seus. Els retreuen d’haver-los arrossegat, durant el segle XVII, a contínues revoltes contra els reis d’Espanya i d’haver-los abandonat, després, al ressentiment d’un amo ultratjat. No els perdonen haver-los imposat, a principis del segle XVIII, el rei que ha humiliat el seu orgull i destruït els seus privilegis [Felip V]”. 

L’ocupació napoleònica va revelar de seguida els seus autèntics designis. A Catalunya la insurrecció de les partides de sometents, miquelets i guerrillers contra l’exèrcit invasor va esclatar des del mes de juny del 1908, en particular al voltant de ciutats mitjanes com Manresa, Girona, Lleida, Tarragona i Tortosa. El motiu i el coratge de la insurrecció han donat peu a interpretacions patriòtiques abrandades i interessades. La població s’alçava contra els fills de l’atea, dimoníaca, guillotinadora Revolució francesa i ho feia en nom de la fórmula trinitària de “religió, rei i pàtria”, però també en nom de la seva llibertat, les seves famílies i les seves terres. 

L’església catòlica hi jugava un paper social de primer ordre, tot sovint més escoltada per la majoria social que no pas la monarquia i el seu govern. L’Estat modern –-l’Estat francès— es configurava a força de marcar distàncies amb el poder eclesial, de distingir entre els dos poders íntimament units durant tota l’Edat Mitjana i l’antic règim. A la nova burgesia industrial, comercial i financera de França no li convenia la intolerància de la religió ni la vella organització política. Una societat configurada per les noves tècniques requeria idees evolutives, recollides a la Declaració Universal dels Drets de l’Home, proclamada a París el 26 d’agost del 1789. La monarquia deixava de ser vista com una institució de dret diví, fins a l’extrem de guillotinar la sagrada figura del rei per haver-se oposat al curs de la història, a les lleis democràtiques. 

El regicidi va ser viscut a Catalunya i a Espanya com una heretgia, degudament atiada per les forces de la noblesa i l’església local en la seva campanya de fanatització contra el factor estranger. Si hi afegim les males experiències anteriors amb les tropes franceses i el fet que el segle XVIII havia estat un desastre en matèria de devastació bèl.lica, males collites i fams endèmiques, la massiva reacció hostil contra la Revolució francesa i l’ocupació napoleònica adopta la lògica de context.
Catalunya va manifestar al camp de batalla l’interès de continuar unida a Espanya, de continuar sent una província espanyola i no francesa. Les idees procedents de la França de la Il.lustració, dels enciclopedistes, dels defensors del sufragi universal i de la modernitat eren qüestió aquí d’una ínfima minoria, la qual donaria el seu do de pit amb la Constitució liberal de les Corts de Cadis. 

Napoleó va col.locar al tron espanyol el seu germà Josep Bonaparte, el qual s'havia distingit dos anys abans com a gestor reformista al tron del regne de Nàpols. El va col.locar a títol de rei, naturalment, perquè l’emperador no s’hi posava per menys. Josep I o “Pepe Botella” va demostrar a Madrid ser més bon rei que no ho seria a continuació Ferran VII de Borbó, però la monarquia josefina havia estat imposada les baionetes dels mamelucs. 

Napoleó va abolir per decret la Inquisició abans que no ho fessin les Corts de Cadis, així com els drets feudals i les duanes interiors. Mai no s’havien adoptat tantes mesures modernitzadores en tan poc temps, al marge del fet que els súbdits del regne d’Espanya desitgessin o no ser modernitzats pels francesos. Els diputats de les Corts de Cadis es van inspirar en les mesures del govern josefí per dotar el país de la seva primera Constitució de tall europeu. El rei Ferran VII el Deseado va jurar fidelitat a aquella Constitució per arribar el tron, abans de derogar-la i restablir el 1814 l’absolutisme, l’exclusió, l’obscurantisme, fins i tot la Inquisició, tot allò que les forces conservadores de l’antic règim entenien per tradició al crit secular de “¡Santiago y cierra España!”. 

En plena era de la revolució industrial, la major part d’Espanya continuava sent un tros d’Àfrica: feudal, oligàrquica, analfabeta, beata, subdesenvolupada i suposadament imperial. I ho continuaria sent. El regeneracionista Ricardo Macías Picavea apuntava al llibre del 1899 El problema nacional. Hechos, causas y remedios que a Espanya “28 % de la població sap llegir, mentre que el 68 % resta completament illetrada. A França la relació és exactament inversa: 70 % escriu i llegeix, 30 % té els ulls tancats a la llum de la intel.ligència civilitzada”. 

La guerra contra l’ocupant napoleònic també va ser a Catalunya i a Espanya una guerra civil entre els partidaris de l’antic règim i els liberals afrancesats, oposats a la invasió francesa però no a les idees de la Il.lustració. Triomfava, un cop més, la constant de les “dues Espanyes”. Les mesures reformistes del rei francès aplicades aquí van contrastar ràpidament amb els mètodes més expeditius, desafiadors, arbitraris i despòtics de l’exèrcit del seu germà sobre el mateix territori. Aquell exèrcit es va veure cridat finalment a altres urgències als camps de batalla de Rússia, on acabaria de trencar-se la crisma. 

L’Estat francès no n’havia tingut prou amb l’annexió d’una part de Catalunya pel Tractat dels Pirineus del 1659, quan la “frontera natural” va passar artificialment de les Corberes narboneses al Pirineu català, tot i que el govern de París volia allargar-la fins a Roses. Un segle i mig més tard, Napoleó va desplaçar la divisòria estatal fins l’Ebre.
El 8 de febrer de 1810 Napoleó ja havia firmat un decret que establia governs particulars a Catalunya, Aragó, Navarra i Biscaia. El següent decret de 26 de gener del 1812 convertia Catalunya en província francesa, l’integrava formalment al territori de l’Estat francès —aleshores anomenat I Imperi--, a diferència de la resta de la Península, simplement ocupada i governada per França. L’explicació de la proximitat geogràfica resulta relativa. Segurament pesava més en aquella decisió el grau de desenvolupament econòmic i poblacional de Catalunya, amb una indústria manufacturera i un comerç més rellevants, al costat de l’agricultura. 

Encapçalats pels dos prestigiosos intendents liberals Joseph-Marie de Gérando i Bernard-François de Chauvelin, els funcionaris francesos van arribar amb la missió d’organitzar el Règim Civil napoleònic al territori català annexionat, en col.laboració amb els afrancesats locals. Volien modernitzar l’administració, limitar els abusos dels militars francesos ocupants, promocionar el benestar de la població amb mesures de foment de l’economia, les obres públiques i la instrucció. La intenció, en alguns aspectes –només en alguns aspectes—era bona. 

D’entrada van estructurar Catalunya en quatre nous departaments sobre la pauta dels criteris geogràfics dels departaments francesos instaurats per la Revolució: el departament del Segre (amb prefectura a Puigcerdà i sots-prefectures a Talarn i Solsona, incloïa la Cerdanya i Andorra), el departament del Ter (amb prefectura a Girona i sots-prefectures a Vic i Figueres, les actuals comarques gironines més Osona), el departament de Montserrat (amb prefectura a Barcelona i sots-prefectures a Manresa i Vilafranca del Penedès) i el departament de les Boques de l’Ebre (amb prefectura a Lleida i sots-prefectures a Tarragona, Cervera i Tortosa, totes les terres travessades pel riu). 

Els administradors francesos van tenir la delicadesa d’utilitzar el català als papers oficials, a diferència de la política que practicaven al Rosselló des de l’annexió del 1659. La llengua catalana va ser declarada cooficial al costat del francès. El Diari de Barcelona va passar a ser publicat en bilingüe francès-català durant uns mesos del 1810, igual com el codi napoleònic que consagrava l’Egalité, així com el decret que instaurava el nou Govern de Catalunya. El 18 de març d’aquell any el Diari de Barcelona publicava en català la proclama --força barroera-- del governador militar, el mariscal Augereau: “Sí, vencedors d’Atenes i Neopàtria: se va a restablir vostre antic comerç amb Orient. La pàtria catalana va a renéixer de les seves cendres. Entreu en l’ordre, auxilieu-me amb els vostres esforços, jo m’ocuparé incessantment a corregir tots els desordres i vos procuraré la prosperitat de què és susceptible vostre sòl i ingeni”. 

Catalunya quedava separada de la resta d’Espanya i s’integrava a l’imperi napoleònic, si més no sobre el paper. En realitat l’administració napoleònica va topar a tot moment amb l’hostilitat de la població catalana. La traducció sobre el terreny del projecte imperial va ser nul.la, convertida en simple suport a les tropes ocupants. El gruix de la classe dirigent catalana, igual com els comerciants i els pagesos, no van respondre al cant de sirenes bonapartistes. Van fer front comú amb la resta d’Espanya. La situació de guerra i l’escassa col.laboració dels militars francesos feien inviables les reformes civils napoleòniques i impedien la seva tasca de persuasió social. 

El Règim Civil napoleònic va fracassar a Catalunya de la mateixa manera que la tasca dels afrancesats, vistos per la resta de compatriotes com a col.laboracionistes de l’enemic, en el context de l’hostilitat bèl.lica i l’ocupació territorial. El febrer de 1814 Napoleó retornava la sobirania espanyola al rei Ferran VII pel Tractat de Valençay i el monarca absolutista es reincorporava el 22 de març per la Jonquera. Començava la revenja. Va abolir la Constitució liberal del 1812, va restablir la Inquisició i el paper de l’Església, va reforçar el centralisme i va allunyar Espanya de l’evolució liberal dels altres països europeus. L’Estat espanyol es va veure configurat de nou per les forces més reaccionàries, un fenomen involutiu rematat en ple segle segle XX pel nacionalcatolicisme franquista. 

Els intents modernitzadors de la I i de la II Repúbliques van acabar a cops de creu. Qualsevol país viu al llarg de la seva història una alternança entre períodes de desenvolupament fulgurant i altres de decadència, coneix contradiccions i desequilibris. La qüestió és l’encert amb què gestiona els seus conflictes. Una nació, a més d’un sentiment, és sobretot una estructura d’institucions administratives i jurídiques amb regles del joc més o menys posades al dia pel que fa a les llibertats i el benestar dels seus ciutadans, dels seus contribuents, no només de la seva classe dirigent. 

Espanya no va conèixer la guillotina a la Puerta del Sol, el triomf de les idees anti-absolutistes, la modernització estatal, el liberalisme de les revolucions d’Anglaterra del 1688 (la Gloriosa contra el model borbònic francès, catòlic, absolutista i centralitzat de Lluís XIV) i de França el 1789, totes dues amb decapitacions reials incloses. Espanya no va pujar al tren europeu de participació al govern de nous sectors socials emergents. En comptes de tallar-li el cap al sinistre, obcecat, covard i mentider Ferran VII, el poble el va aclamar al seu retorn com el Deseado, inclòs el poble de Catalunya. Quan els liberals espanyols van reclamar una monarquia constitucional o una república, la legió estrangera francesa dels Cent Mills Fills de Sant Lluís i la Santa Aliança van jugar a favor del Borbó, per interès en una Espanya feble, anquilosada, subordinada, tradicional, marginada del repartiment geoestratègic del Congrés de Viena. 

L’hispanista britànic Henry Kamen s’ha dedicat a estudiar, al llibre Los desheredados (2007), els catorze exilis massius de forces vives espanyoles del 1492 fins el 1975. Treu com a conclusió que Espanya es va assegurar per sempre una elit cultural i governant deficient. L’exclusió dels dissidents, dels impurs i els diferents com a mètode de cohesió nacional ha acabat per donar el resultat que ha donat.
La mateixa idea havia estat apuntada per Gregorio Marañón a una conferència pronunciada a l’Escola de Ciències Polítiques de la capital francesa el 1942, en plena ocupació alemanya de París, recollida al llibre del 1946 Españoles fuera de España: “Las emigraciones políticas no se han interrumpido desde que España se constituye como Estado, cuando se unen Castilla y Aragón por el matrimonio de los Reyes Católicos, y cuando, poco después, en 1492, el ultimo rey moro pierde Granada y termina la Reconquista. En el espacio de poco más de cuatro siglos, a partir de entonces, han ocurrido catorce grandes éxodos políticos, sin contar con innumerables expatriaciones menos nutridas, aun cuando a veces de tanta trascendencia política como las más numerosa. Equivale esto a afirmar que la historia de España ha sido una continua guerra civil. Desgraciadamente, es verdad, y en ello hemos de buscar, tal vez, la causa mayor de nuestras malas venturas nacionales”.