No estem dissenyats per viure sols, però hi vivim cada cop més

L’últim escrutini del padró de Barcelona revela que al 31 % de llars de la ciutat només hi viu una sola persona i que aquesta xifra ha augmentat molt, fins a duplicar en comparació amb les dades del 1991. Del total de 204.000 llars unipersonals que formen aquest 31 %, només 87.000 corresponen a persones més grans de 65 anys. També se’n pot dir crisi rampant de la convivència en parella. Afortunadament la manera d’aparellar-se ha evolucionat, s’ha civilitzat com la resta d’aspectes de la vida en comú, però l’evolució de les formes de tracte no ha millorat en proporció la convivència afectuosa, mútuament enriquidora i estable. La manca d’entesa en les parelles s’ha convertit en un dels problemes privats més aguts de la societat moderna, un procés clau de la convivència humana que no ha avançat. Alguns hi veuen el reflex just del grau d’independència assolit per la dona i segurament és així, però això no canvia l’agudesa del problema. L’amor
i la convivència estable s’ha convertit per a una part en augment de la societat en un altre objecte de consum, de moviment perpetu i obsolescència veloç. Quan una tercera part de la ciutat viu sola, sense que això sigui atribuïble primordialment als vidus, potser cal reafirmar que l’amor forma part de la tradició més valuosa enfront del magma i del domini dels uns sobre els altres, que són tendències igualment tradicionals, mil.lenàries.

Les persones no vam ser dissenyades per viure soles, en autarquia. Som animals socials, hem sobreviscut perquè hem anat en grup, necessitem en alguna mesura els altres. Les lleis de la naturalesa i de la cultura no dicten que cada individu es trobi sol en l’univers ni que hi hagi explotadors i explotats. És clar que moltes parelles aguantaven abans per obligació o por necessitat i ara són més lliures en les seves decisions, però passar la vida amb algú continua sent potencialment l’essència i la pulsió de la vida, amb ajuda de la intel.ligència emcoional i de la claredat mental. És clar que si no se sap estar sol, no es pot estar amb ningú, però malgrat tot viure significa relacionar-se els uns amb els altres.

És molt possible que l’amor sigui l’única èpica quotidiana a l’abast dels mortals, l’únic miracle. En contrapartida, resulta molt vulnerable. Pot contenir l’engany, el furt, la crueltat del simulacre, el dol del desamor, la desforestació de les il.lusions, el pedregar dels intents fallits. En l’atzarosa lluita de sempre entre el qualsevol cosa i el seu contrari, res no està mai jugat del tot. 

L’amor preval sobre el coneixement, el desamor també. Hi deu haver amors enraonats i estables, com també amors inexplicables i malaguanyats. Els cínics, els fatalistes i els ximples pretenen que l’amor no és més que una utopia emocional dels romàntics irreparables, una evasió més o menys compartida de la por a la soledat i al tedi, l’última quimera a propòsit de la terra promesa, l’equivalent laic del mite de la salvació, l’eterna il.lusió de creure que la vida pot millorar amb generositat i amb passió. Altres suposem que per estimar cal primerament saber meravellar-se, creure-hi amb una certa disposició i celebrar que el sol i el desig apareixen cada dia. 

L’amor i la convivència són un instint bàsic --un dels més nobles-- i totes les funcions vitals milloren quan hi ha un incentiu per compartir-les. Però la quantitat de persones d’aquesta ciutat que viuen soles s’ha duplicat últimament i ja arriba a un terç del total.