Manifestos de segona hora i necessitat d’efectes pràctics

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Aquests últims dies s’han divulgat dos manifestos col.lectius d’intel.lectuals espanyols a propòsit del debat català, l’un encapçalat per Mario Vargas Llosa per defensar el nacionalisme espanyol enfront del nacionalisme català i l’altre per propugnar una sortida federal a la situació, impulsat per Nicolás Sartorius, entre d’altres signataris. La reacció a Catalunya ha estat d’escàs impacte, possiblement per cansament davant la repetició d’arguments que no han servit fins ara per desbloquejar res en cap de les direccions possibles. El
principal destinatari d’aquests dos manifestos no és l’opinió pública catalana, sinó l’espanyola, que també hi té alguna cosa a opinar i a la qual hem retret amb reiteració l’immobilisme o el desinterès davant les aspiracions catalanes.

Aquests manifestos arriben tard, tardíssim, però no deixen de posar damunt la taula la necessitat d’argumentar públicament i de debatre les posicions de cadascú. Siguin benvinguts els tocatardans, sense que puguin pretendre que el desplegament d’arguments, en un sentit o en l’altre, prescindeixi del context del moment, tan marcat pel repartiment escandalosament injust del pes de la crisi econòmica, per les posicions llargament enrocades dels principals partits polítics i per la seva demostració de resistència a regenerar res de tot allò que necessita comprovadament regenerar-se. 

El ritme viscut de l’actuació –o de la passivitat— política enfront de les conseqüències socials de la crisi i del debat territorial plantejat no és un factor neutre ni innocent. S’ha perdut molt temps tot esperant que el pas del temps arreglés les coses per ell mateix. No les ha arreglades, ben al contrari. Ara les idees dels manifestos topen amb més escepticisme ciutadà, sòlidament basat en l’experiència viscuda durant els últims anys a propòsit de les responsabilitats de la classe dirigent i del paper dels opinadors. S’ha perdut molt temps sense idees i, sobretot, sense propostes amb efectes pràctics. 

Sempre és l’hora de debatre, però les idees i les propostes necessiten demostrar, en algunes ocasions amb més garantia i més urgència que en d’altres, el resultat de la seva aplicació, el compromís amb la realitat que vivim els ciutadans.