La flaire tèbia de gessamins i tarongers a la matinada de Sevilla

El diari ABC de Sevilla em va contractar com a estudiant de periodisme en pràctiques a la seva redacció central de la capital andalusa quan jo encara no havia complert els divuit anys. Vaig arribar-hi amb l'empenta del cadell i amb la ressaca del Maig que la història del segle XX escriu amb majúscula. No imaginava que aquell mateix estiu sentiria repicar de nou les campanetes del teletip per anunciar altres notícies de les que feien aturar les rotatives, com la invasió de Praga. Històricament podia ser molt important, però viscut a la redacció de guàrdia nocturna del diari representava un incordi que impedia plegar a l'hora. Havent sopat, calia afanyar-se per tancar les últimes pàgines de l'edició de l'endemà. Els col.legues més veterans repassaven les galerades amb
celeritat d'experts. El regent de la impremta feia picar els últims textos a les linotípies i encaixar-los damunt la platina, mentre jo romancejava amb l'elaboració del meu article, com si cada nit hagués de guanyar el premi Pulitzer.

Un cop enllestida la feina, tertuliejàvem una estona abans de marxar de matinada, amb el diari fresc de tinta sota el braç. Un xofer ens acompanyava fins a casa amb cotxe de l'empresa. A mi no em podia deixar al portal mateix del meu domicili, perquè vivia en ple barri històric de Santa Cruz, tancat a la circulació rodada. Em deixava a la cantonada dels Reials Alcàssers i cada matinada d'aquell estiu recorria a peu el dèdal de carrerons que uneixen la plaça de Doña Elvira amb el carrer de l'Agua, on m'allotjava. 

Les meves passes ressonaven en el silenci de la nit i intentaven marcar un cert compàs amb el xarboteig de la font de la plaça. A aquella hora les passes i els brolladors retrunyien al barri de Santa Cruz amb un espetec cristal.lí, nítid, suavíssim i solitari, acompanyat per la tebior que emanaven els gessamins i la tarongina, els llimoners i les tapereres, els magnoliers i l'alfàbrega, les glicines i l'almesc. 

Sevilla era una ciutat d'olors vivíssimes, però aquestes coses no s'aprecien especialment quan s'està a punt de complir divuit anys i de guanyar el premi Pulitzer. Només reapareixen al cap de molt temps, quan adono que mai més cap diari no m'ha acompanyat de matinada fins a casa amb cotxe de l'empresa, que no he trobat enlloc cap barri com el de Santa Cruz i cap plaça com la de Doña Elvira, que ja no existeixen les linotípies ni les galerades, que de tot allò ja fa prop de cinquanta anys i que no he guanyat el premi Pulitzer. 

El ressò de les meves passes en la nit, el xarboteig dels brolladors i la flaire urbana del gessamí i la tarongina m'han deixat un buit en el currículum i de tant en tant retorno a Sevilla a cosir un set de la memòria. La ciutat està acostumada a ser vista, successivament, com a capital de la Bètica romana, perla del Califat i metròpoli de l'imperi més gran del món quan es va convertir en "port i porta" de les Índies. També es a va acostumar a la decadència d'una burgesia de latifundistes absents i a l'emigració. 

Quan un navegant visionari va topar amb Amèrica l’any 1942, Sevilla tenia 40.000 habitants. El 1560 ja arribava als 100.000 gràcies als rèdits colombins. D'aquesta manera igualava Lisboa, Londres o Venècia, només superades per Constantinoble, París i Nàpols. Però Sevilla no es va preocupar d'ampliar el port fluvial i, a partir del 1559, la pesta vindria a consumar la davallada, rematada amb l'expulsió dels moriscos el 1609. 

L'Estat i els patrocinadors de l'Expo del 1992 van abocar un bilió de pessetes a les inversions, com per remuntar dèficits acumulats. Malgrat que el certamen es concentrava a l'illa fluvial de la Cartoixa, també va servir per alliberar el terme urbà del dogal del traçat ferroviari que el col.lapsava i per multiplicar les comunicacions modernes damunt el riu que el migparteix. Els sevillans van redescobrir el Guadalquivir com els barcelonins el mar dintre de la ciutat. 

La deambulació nocturna pel cèntric barri de Santa Cruz em segueix semblant un prodigi. Només desitjo que el progrés no elimini de Sevilla la flaire tèbia del gessamí i la tarongina, del llimoner i la taperera, de la magnòlia i l'alfàbrega, de la glicina i l'almesc, que les trompetes de la renovació no escanyin el ressò de les meves passes i el xarboteig de les fonts contra el teló de fons del silenci de matinada al barri de Santa Cruz, amb premi Pulitzer a la meva butxaca o sense.