Les ostres manyagues de Leucata i el cel de l’amistat

Jaume Queralt, Maria Queralt, Pere Figueres i Cristina Giner em van portar ahir a Leucata a menjar ostres i no saben com els ho agraeixo. Just traspassat el límit de Salses i abandonada l’última comarca catalana de la Salanca, entre les àrides Corberes narboneses i el Mediterrani obert, les maresmes d’aigües somes i lívides de l’estany de Leucata o de Salses fan frontera entre el Rosselló i el Llenguadoc. “Leucata és l’avançada de la gavatxeria”, escrivia Josep Pla, allà mateix on Josep Sebastià Pons parlava de “les tristes garrigues de la gavatxeria”. El llençol de la llacuna, separada del mar pel cordó de dunes, té 14 km de llarg i 7 km d’ample. A aquesta franja s’hi han fet miracles. No són terres tristes, però les havien convertides en

inhòspites, calbes, polsoses i essencials, d’un calcari que amb prou feines permetia conrear un vi gruixut i d’unes maresmes esventades que servien per pescar anguiles. A l’hivern el vent les congelava, a l’estiu els mosquits les martiritzaven. Tot i així, “ni per les seves dimensions ni pel seu significat, les Corberes no eren pas, posem-hi, els Monegres”, avisa August Rafanell al llibre La il.lusió occitana. Fins que el govern Pompidou, gelós de veure la corrua de cotxes de turistes que desfilaven cap a Espanya sense aturar-se, va endegar l’any 1962 un faraònic pla d’urbanització del litoral del Llenguadoc-Rosselló, capaç d’atraure inversions als 180 km de platjars deserts, crear ocupació i fomentar l’economia d’una regió marcada per l’escassa industrialització i el monocultiu de la vinya.

La magnitud geogràfica i financera d’aquella operació no tenia precedents. Les obres es van allargar vint anys per aixecar una nova Florida. Van donar naixença a 500.000 llits al llarg de múltiples ciutats de vacances arran de mar: Port Camargue, Gruissan, la Grande Motte, Cap d’Agde, Leucata, el Barcarés. També va donar peu a desmesures especulatives, estudiades per Denis Serre al llibre 50 ans de combats pour l’environnement en Pays Catalan. 

El poblet de Leucata (el nom prové del grec Leukos, blanc) compta avui amb 4.000 habitants i 40.000 estiuejants. La franja de carretera que fa paret amb el mar uneix el port de vacances amb el poble. El cordó litoral de l’estany genera les àmplies platges freqüentades pels surfistes i pels naturistes. La cinta del sorral té tres graus, boques o canals de comunicació amb el mar: el grau natural de Leucata o dels Ostricultors, el grau artificial de Port Leucata obert el 1968 i el grau de Sant Àngel a l’extrem sud. 

Són l’escenari, avui transformadíssim, de la navegació que relata la narració “Contraban”, de Josep Pla, ambientada els anys 1940. Dubto molt que cap altre autor hagi fet literatura d’aquestes maresmes com ell, per exemple les tres pàgines seguides sobre l’instant de sentir a bord de l’embarcació com entra la fuetada del vent de mestral: “Era la prehistòria pura, la naturalesa en cru, l’atzar absolut, la transmutació de la terra i del mar. No hi havia res a fer ni res a dir: només un ànsia de recordar coses estàtiques i confortables”... 

Des del 1963 a Leucata s’hi cultiven ostres (600 tones anuals). S’hi mengen tot l’any davant per davant de les plataformes on es crien, acompanyades pel vi de Fitor (Fitou) de les vinyes immediates, batudes pel vent, llepades per la marinada i alimentades pel secà garrigós i perfumat de les Corberes. Segons els entesos, la millor època de les ostres és entre novembre i gener, menjades al càlid repatell del sol hivernal. Jo les he menjades l’últim dia de maig, amanyagat pel cel primaveral de l’amistat, gràcies al Jaume, la Maria, en Pere i la Cristina.