El centenari de la Primera Guerra Mundial, vist des d’avui

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

El 28 de juny del 1914, ara fa cent anys, un jove nacionalista serbi  matava a trets en un atemptat a Sarajevo l’arxiduc hereu de l’imperi austrohongarès. Aquest va atacar Sèrbia alhora que reclamava el suport dels aliats alemanys davant l’entesa entre Rússia, França i Anglaterra. L’1 d’agost Alemanya declarava les hostilitats a Rússia i la resta de peces van caure soles. Des del final de les invasions napoleòniques, Europa

vivia el període més llarg de la seva història sense guerra. Coincidia amb el clima de progrés creat pels avenços tècnics de la revolució industrial. Els nacionalismes van ressorgir com una febre d’odi entre pobles veïns, empesos per la maquinària dels exèrcits i la indústria que els nodria.

Els estrategs pensaven que es tractaria d’una guerra de pocs mesos, com la franco-prussiana del 1870. Aquella guerra anterior encara s’havia desenrotllat a camp obert, lluny de París i de Berlín, amb l’armament clàssic. No s’adonaven o no volien adonar-se de la voràgine d’innovacions tècniques que transformaria el “mode de producció” de la guerra, a l’hecatombe de 9 milions de soldats morts i la mateixa xifra de civils. La meitat de les víctimes mortals de la Primera Guerra Mundial van ser civils. A la Segona Guerra Mundial, els civils van ascendir a dos terços del balanç esfereïdor de 50 milions de morts. Les dues guerres europees anteriors de Crimea el 1854-56 i la franco-prussiana el 1870-71 “només” havien costat 400.000 i 185.000 morts, respectivament. 

La Primera Guerra Mundial va alterar enorme brutalitat la idea de progrés que fins aleshores dominava als països occidentals. Els traumatismes van abonar el terreny a la següent guerra mundial immediata del 1940-45. Amb ferotgia renovada només vint-i-dos anys després, es va veure induïda un cop més pel poder central d’Alemanya. 

Els socialistes ja eren el 1914 arreu d’Europa l’alternativa ideològica i parlamentària a la guerra, al nacionalisme com a aglutinant del patriotisme, a l’hegemonia dels financers, a les injustícies del mode de desenvolupament capitalista, als abusos colonials del seu imperialisme. Però no van actuar per impedir la guerra. Van enviar els treballadors a defensar cada pàtria, a matar-se “fraternalment” com a carn de canó d’aquells governs i d’aquells exèrcits delerosos de jugar a la guerra al llarg d’uns “senders de glòria” que la pel.lícula de Stanley Kubrick va descriure amb atroç eloqüència. 

A canvi del suport de l’esquerra a la carnisseria, els socialistes van accedir als governs europeus durant la postguerra, sempre que deixessin de posar en qüestió el model econòmic conservador. La “revolució” socialdemòcrata va obrir el camí a l’embrió de l’Estat del benestar, a un moment en què calia calmar el moviment popular. També va obrir el camí a la reacció de la dreta contra aquells avenços de l’Estat del benestar poques dècades més tard, a l’actual crisi de les retallades i de la concentració de la riquesa, quan ja no calia calmar el moviment popular. 

El músic Jordi Savall declarava al moment d’editar el seu llibre-disc Guerra i Pau, arran del centenari de la Primera Guerra Mundial: “La guerra és un mal endèmic de la Humanitat. Totes les nacions existeixen com a resultat d’actes violents. Avui, a Occident, la guerra és d’una altra mena, és una guerra econòmica que ens afecta a tots. El triomf de l’economia ens està portant al final d’una civilització en què no hi ha solidaritat, ni cerca d’equilibri social, ni una repartició dels béns mínimament digna. Vivim un moment molt greu en què està en perill que l’ésser humà tingui una vida digna, un habitatge digne, educació per als fills, una feina digna, la possibilitat d’accedir a la cultura... Aquest és un debat que hauria de produir-se entre els governants que volen crear un país. No hem deixat espai per a la música i la cultura i, en canvi, el donem a la guerra i a la política”.