La il.lusió anual de les millors cireres del món (i el seu màrqueting)

Actualment es podem menjar tot l’any cireres forasteres, que viatgen en avió des de l’altre hemisferi després de madurar al mateix sol que les d’aquí. Però les de sempre, criades a casa, arriben aquests dies com a preludi roig i lluent de l’estiu. Divendres passat l’alcalde de Ceret (Vallespir) va complir la tradició anual d’enviar per avió les tres primeres capses de cireres primerenques al president de la República, amb un mot que deia “Li demano de verificar vostè mateix que aquestes cireres són les millors del món”. Les tres capses expedides al palau de l’Elisi anaven faixades amb una cinta de les quatre barres i una altra tricolor. Pot semblar un costum remotament feudal. De fet, és una de les millors publicitats per als fruits primerencs
de l’horta rossellonesa, desplegada a l’ombra fecunda del Canigó. Abans les cireres eren una cosa natural, un fruit espontani de l’arribada de l’estiu, ara són una operació de màrqueting, com cireres d’anunci.

Les de Ceret gaudeixen de merescuda celebritat, però molts altres municipis catalans pretenen produir les millors del món i tenen una part comprovada de raó. Catalunya en produeix unes 13.000 tones, la meitat a les comarques tarragonines, especialment a la Ribera d’Ebre i a la vila de Miravet, seguida per Tivissa, Benissanet i Flix. També tenen anomenada les de Terrades i Llers, a l’Alt Empordà. Les de Sant Climent de Llobregat, Santa Coloma de Cervelló, Torrelles i el Papiol, al Baix Llobregat. Les de Caldes de Montbui, al Vallès Oriental. Les d’Arenys de Munt, al Maresme. Les de Serós, al Segrià. Les de la Vall de Gallinera, a la Marina Alta. Les extensives de la Vall del Jerte, a Cáceres. Les millors cireres del món, doncs, estan molt repartides. 

Les de Sant Climent de Llobregat tenen el mèrit afegit d’haver donat peu l'any 2005 a l’edició d’una magnífica monografia: Bojos per la cirera, amb una introducció de la doctora Laura Gosalbo sobre els orígens, les varietats, el cultiu, les propietats nutritives, els consells pràctics de compra i de conservació, amb 42 receptes del cuiner del restaurant de la localitat El Racó, Gerard Solís, per a tota mena d'aperitius, entrants, carns, peixos, marisc, postres, o fins i tot un capítol sobre la cirera i el vi. 

Les de Ceret tenen fama de ser les més primerenques, dolces i acolorides, a una vall fronterera de microclima afortunat. La seva celebritat arrenca el segle XX, quan els pagesos van multiplicar aquests arbres fruiters, convertits en rediticis, que fins aleshores només acompanyaven els horts. El 1960 la localitat en produïa 7.000 tones, avui tot just 1.200. S’hi celebra la popular Festa de la Cirera (enguany el dissabte 31 de maig i el diumenge 1 de juny), que coincideix amb el certamen de bandes de música de carrer. El cafarnaüm del “Ceret de Bandas” preludia l’encara més gros del “Ceret de Toros” el 14 Juillet, quan les cireres comencen a anar de baixa i les sangries a elaborar-se de qualsevol manera. 

“Le temps des cerises” també és una popularíssima i emotiva cançó associada a la revolta de la Comuna de París del 1871 i a les interpretacions inoblidables de Charles Trenet o Yves Montand, versionades fins avui a totes les salses, igual com les cireres.