En defensa de la cultura del fum, jo encara fumo

Les dietes poc saludables són un risc més elevat per a la salut que el tabac, segons que ha afirmat aquesta setmana el relator especial de les Nacions Unides per a la Salut, Olivier de Schuter. Jo encara fumo (només cigars, no cigarrets) i sempre m’ha semblat que les campanyes de les autoritats sanitàries contra el consum de tabac són hipòcrites. La millor opció per a la salut és no fumar, de la mateixa manera que renunciar a altres hàbits perjudicials com l’estrès, el sedentarisme, l’obesitat, l'abús de l'alcohol o les dietes desequilibrades. Ara bé, el tabac ha estat el primer cavall de batalla contra el qual les autoritats reguladores han deixat d’admetre el principi de moderació del consumidor, de responsabilitat individual, de contrapès entre avantatges i inconvenients, com ho fan amb els altres excessos nocius que acabo d’esmentar. Fumar ha estat declarat un vici intrínsecament pervers, per naturalesa, sense matisos ni pal·liatius. Aquesta radicalitat amaga la seva inutilitat darrere de les bones
intencions. El prohibicionisme és un brindis al sol que més alça la veu com menys incideix en la realitat.

No tinc cap dubte que deixar de fumar és una decisió sàvia, per això practico el retorn a l'època de l'artesanat a través dels cigars o puros que atorga al tabac la condició que no hauria d'haver abandonat mai de ritu excepcional, de celebració ocasional, de plaer assaborit amb criteri, com qualsevol altre plaer no rutinari. Confondre l’addicció al tabac industrial del cigarret amb el fet de fumar de tant en tant un cigar de qualitat seria com equiparar un alcohòlic amb un enòleg. Per apreciar el plaer del cigar cal haver abandonat l'hàbit de fumar de forma compulsiva o descontrolada. 

Les campanyes sanitàries tenen els seus integristes, capaços d'encunyar eslògans estrafets com ara que la droga causant de més morts arreu del món és legal o que la meitat dels fumadors moriran prematurament per culpa seva. El febrer del 2005 va entrar en vigor a Espanya i a més de cinquanta països el pla de l'Organització Mundial de la Salut de control i restricció de la venda, promoció i consum de tabac. Els seus promotors van tenir el desvergonyiment d'afirmar que el pla seguia el model del Protocol de Kyoto de lluita contra la contaminació ambiental del planeta, aplicat com se sap de manera irrellevant enfront del problema que pretén combatre. 

Les mateixes autoritats reconeixen que el benefici per a la salut de la davallada del nombre de fumadors al països desenvolupats es veu anul.lat per la duplicació durant els últims vint anys a aquests mateixos països dels perjudicis de l’obesitat, derivada de l'opulència alimentària i la manca d'exercici físic. La disminució del consum de tabac no significa una millora correlativa de la salut, la qual depèn de molts altres factors menys satanitzats. 

Les campanyes sanitàries contra un dels múltiples vicis estesos en la societat, presentant-lo com el pitjor, deixa de banda altres contaminacions. La visió social del tabac hauria d'admetre la possibilitat d'un sentit individual de moderació, de consum responsable com en el cas de l'alcohol. Les campanyes més indiscriminades contra el tabac han nascut als Estats Units, igual com l'invent industrial del cigarret. 

El puro i el puret formen part al nostre país d'una cultura de la mesura i la divagació, del diàleg i les reflexions compartides, de la contemplació de la vida a través de les volutes que aguditzen la mirada. El tabaquisme és una cosa, la tradició del puro una altra. El ressò que va obtenir el meu llibre Cigars, la cultura del fum, publicat per Edicions La Magrana el 1998 i avui descatalogat, m'ha portat a recuperar ara la qüestió.