Els ocells han passat d’amics a enemics en poc temps

Els ocells amics és el títol d’un llibre clàssic, d’acolorida prosa descriptiva, publicat el 1922 per la ploma privilegiada de Josep M. de Sagarra, el poeta, dramaturg i articulista (i ornitòleg amateur, com Vladimir Nabokov). Ha estat reeditat en diverses ocasions per Editorial Joventut, però alguns ocells del món d’avui han deixat de ser de ser amics com abans. Els coloms, les gavines i les cotorres eren subjectes poètics fa escasses dècades i s’han convertit en un perill sanitari a les grans ciutats. Els falciots, les orenetes i els estornells plantegen més problemes al camp i les
ciutats mitjanes.

L’Ajuntament de Barcelona acaba de treure a concurs el nou contracte per al control de les poblacions de coloms i gavines al municipi, de manera a continuar reduint la població d’aquest espècies mitjançant la captura, la retirada de nius i en alguns casos el sacrifici d’exemplars (25.000 ocells sacrificats per any). Fa set anys la colònia de coloms a la ciutat s’estimava en 256.000 exemplars, ara són uns 100.000 i els serveis competents creuen que haurien de ser 60.000 com a màxim per raons d’higiene. 

L’ecologisme va engegar anys enrere l’alarma del perill d’extinció d’algunes espècies. Ara topem en alguns casos amb el perill invers de la sobrepoblació. Les autoritats que s’ocupaven més o menys de la protecció ara gestionen l’eliminació selectiva. Les gavines havien estat una símbol romàntic dels ambients de marina i ara són considerades tot sovint com autèntiques “rates del cel”. El departament d’Agricultura de la Generalitat n’ha autoritzat en repetides ocasions l’eliminació amb narcòtics injectats en trossos de pa, per exemple a les Illes Medes, de manera a combatre l’increment desmesurat de la colònia.

Els innocents estornells i la seva piuladissa s’han convertit en una pesta a determinades localitats mitjanes, combatuts aferrissadament amb tota mena de tècniques. De la repoblació a la superpoblació, de la protecció a l’eliminació selectiva ha transcorregut poc temps. La principal mutació ha estat sens dubte la de l’home i els seus modes de vida. Els excessos dels ocells en són amb prou feines un tímid reflex. 

L’habilitat dels ocells que els homes envegem no és el fet de volar. Això amb Ryanair i Vueling els humans ho hem resolt a baix preu i sense misteri. Es tracta d’una altra cosa que a nosaltres ens costa més d’imitar, que ens paralitza en comparació amb ells. Molts ocells s’aturen a qualsevol punt de la capçada dels arbres o de les cornises de les cases sense por que es trenquin, possiblement perquè no situen la confiança a la branca o a la cornisa sinó a les pròpies ales. Els inconvenients sanitaris de la sobrepoblació no són més que una coartada científica.