El massís del Canigó vist com a reactiu de les fonts del desig

El Canigó té uns atributs d'altitud moderats, no arriba la condició d’un “tres mil”. No assoleix ni tan sols als 2.900 metres del Carlit, el Puigmal, el Comapedrosa, el Puigpedrós... La seva grandesa no es basa en les xifres, sinó en la percepció visual d’un massís que s’aixeca solitari entre les dues grans planes de l’Empordà i el Rosselló, a proximitat del Mediterrani i de les rutes de comunicació que el flanquegen de sempre. Un dels principals observatoris d’aquesta atracció visual és encara avui l’autopista, la qual segueix el mateix traçat que la Via Heràclia i la Via Augusta. La compareixença del massís alegra la visió del paisatge des de l'alçada de Maçanet de la Selva, a l’atzar de les nanses de la ruta i de la meteorologia del dia. A l'estiu
el colors grisosos, blavissos o morats de la geomètrica mola muntanyosa, a penes nimbada per un tel de calitja, són d'una elegància sumptuosa. A l'hivern la lluor de la neu excitada pel sol dóna al massís un fulgor diamantí, una vitalitat anímica sense tara. L'aparició del Canigó magnifica l'horitzó, l'incentiva, l'aproxima, l'evidencia, actua com un reactiu contra els dies espesseïts, contra els sentiments boirosos i els cels escurçats.

Aquesta aparició depèn de la tramuntana, la qual esbandeix la transparència de l’atmosfera. La llum jubilar de tramuntana fa present el Canigó a l'horitzó. Acostumen a ser dies agraïts pel dibuix del color de les coses, uns colors secs, tònics i enllustrats, quan la claror de l'aire invita a palpar la turgència de les formes, si més no entre els que tenim propensió a mirar el món de tant en tant amb el tremolor innocent de la tendresa.

Aquests dies de llum excepcional fan revenir les fonts del desig i el desentumeixen. No generen per ells sols el sentiment de felicitat, però d’alguna manera l’intueixen, l’ensumen. Són dies escadussers en què el paisatge té el desvergonyiment de deixar-se mirar com el petit parnàs possible d'un quadre de Tiepolo i fomentar la salivació pavloviana de posseir les coses, la il.lusió de mirar el cel rentat, encantar-se amb el vol elegíac dels falciots i creure trobar en aquests aleteigs un petit tresor terrenal, amb el Canigó com a majestuós teló de fons.

Que ara tingui l’estatut legal de “Grand Site de France” és una mera obvietat retardatària. No es tracta d’una muntanya fronterera, sinó situada completament a França des de l’infaust Tractat dels Pirineus del 1659, encara que la visió familiar i totèmica que en tenim prescindeixi d’aquestes delimitacions afegides. Per als catalans fa molt temps que el Canigó és un indret propi sense Estat.