Cap de Creus: el turisme i els mites

Aquest article també s'ha publicat a la revista Descobrir, maig 2014.

Fins a mitjans del segle XVIII el litoral era la franja insalubre, escassament habitada, sotmesa al perill de les incursions pirates, dotada amb minsos recursos de subsistència. La població es concentrava a la immediata segona línia i va anar recuperant mica en mica la costa, fins que l’aparició de l’estiueig i el turisme li va donar una nova valoració, una nova volada, quasi una nova topografia. El principi general podia conèixer excepcions, com el cas de Cadaqués i la seva navegació mercant a vela, que li va permetre subsistir com a nucli per ell mateix durant els segles difícils. El
conjunt del Cap de Creus és una excepció, modelada per la topada geològica del Pirineu amb el Mediterrani, el punt de confluència de dos fenòmens amb elevat pes específic. Josep Pla no era l’únic a defensar que en realitat el Cap de Creus no és més que una prolongació del Vallespir, de la falda pirinenca de l’Albera, diferenciada de la plana empordanesa per la geografia natural. L’orografia estremida de la punta d’aquesta península no impedeix a poca distància grans platjars de compàs obert com Roses i Llançà o engolfades com el Port de la Selva. El Cap de Creus és un món divers.

Quan el 1904 la senyora Antònia Gironès de Pitxot, nascuda a Figueres i casada a Barcelona, va tenir la l’estranya iniciativa de fer-se construir una casa burgesa d’estiueig a Cadaqués, d’on procedia la seva família paterna, estava obrint un camí de recorregut fins aleshores insospitat, però que amb pocs anys seria adoptat per una quantitat creixent de visitants. Ja no es tractava d’escadussers pintors paisatgistes que de tant en tant exploraven el territori a la recerca dels angles més atractius i més verges, sinó d’un moviment familiar, d’una tendència sociològica destinada a inflamar-se.

Els Pitxot i seus coetanis arribaven a aquests topants després de sis hores de tartana des de Figueres, via Roses i la collada del Pení, si no sorgien entrebancs. A partir d’ara la modernització i democratització dels mitjans de comunicació i de la vida econòmica en general hi abocaria un altre volum de descobridors. Els serveis locals associats a aquest volum es convertirien en una nova branca d’activitat, una especialitat i quasi un monocultiu. La publicitat meravellada dels primers artistes i escriptors va trobar un terreny social abonat, àvid de creure-hi i seguir-los. 

El desplegament immobiliari que això ha suposat salta a la vista i és ben conegut, la seva aguda estacionalitat també. Tot i així el paisatge del Cap de Creus i les poblacions que s’hi assenten mantenen un poderós atractiu, una bellesa natural de forta personalitat. La creació del Parc Natural del Cap de Creus, que alguns titllen de Parc Natural Sense Cap ni Peus per l’escàs pressupost de què disposa, data tot just del 1998, quan una bona proporció dels mals que intenta evitar ja estaven fets. Però, un cop més, la confrontació d’interessos, les tensions del turisme massiu i la laxitud en el respecte de la llei no aconsegueixen submergir la força de seducció d’uns paratges i d’uns municipis inserits al llarg de la gran excepció geològica que configura l’abraçada entre el Pirineu i el Mediterrani. Es produeix exactament aquí, amb un estremiment amistós. 

La diversitat encara hi manté parcel.les contrastades. El perfil grandiós i alhora delicat de petxina de la badia de Roses, orientada a ponent i capaç d’emmarcar les postes de sol més espectaculars, acull avui una àmplia gamma de serveis urbans, un port pesquer de primera importància i les grans urbanitzacions lacustres d’Empúriabrava i Santa Margarida. El camí cap a Cala Montjoi (convertida en meca mundial pel restaurant El Bulli), el tità adormit del cap Norfeu i la recòndita harmonia de Cala Jóncols tracen un recorregut que a molts ens recorda els millors indrets de la costa de Grècia.

El Port de la Seva, sota l’antiga vigilància restaurada del monestir de Sant Pere de Rodes, deixa resseguir els mites poètics afixats en el paisatge pel poeta Josep V. Foix. El municipi de Llançà, afavorit per l’estació de tren, acomoda amb més facilitat el desplegament viscut i li brinda amplitud. Cadaqués, pel seu cantó, continua sent una excepció a tots els efectes, per sort. 

Els itineraris convencionals de les carreteres no són els únics. Els camins de ronda s’han vist últimament revalorats amb tota justícia i inviten a descobrir els angles més desconeguts, com feien aquells pintors paisatgistes pioners més d’un segle enrere. L’Ajuntament de Cadaqués, per exemple, va rehabilitar des del 1997 el vell sender de 6 km entre la Cala del Jonquet i el far de Cap de Creus, en un esforç de recuperació i senyalització realitzat quasi pam a pam pels guardes forestals Josep Seriñana i Joan Torres. No es tracta pròpiament de un camí de ronda, atès que abandona en molts moments la vora del mar, però com si ho fos.

Discorre per moments entre parets seques que delimitaven les finques i les velles barraques de vinya. Condueix alhora a les platges de Sant Lluís, Cala Guillola, Cala Torta, Cala Seca, Ribes Altes, Cala Bona, Cala Freda, Cala Fredosa i la Cova de l'Infern, aquesta ja als peus del far més oriental de tota la Península Ibérica, amb el bar Sa Freu habilitat a la antiga casa dels faroners, un centre d’interpretació del parc natural i un restaurant obert a l’antiga caserna de carrabiners per l’anglès Christopher Little, després de doctorar-se en Genètica i abandonar els laboratoris. Gaudeix sense discussió d’una de les millors vistes del país.