Les cortesanes, ahir i avui, com sempre

La figura de la cortesana existeix des que existeix el poder. La cort ha representat sempre el centre del poder i la principal repartidora de càrrecs i prebendes. Les cortesanes no són més nombroses que els cortesans. A Versalles van fer el cim degut a l’exuberància inflamada d’aquella cort, no per res més. El segle XVI deia la reina consort de França i futura regent Caterina de Mèdici: “Quan llegeixo les històries d’aquest regne trobo que les putes han dirigit des de sempre els assumptes dels reis”. Tot seguit, amb la intervenció de la guillotina, el panorama es renovaria relativament. Una part de la vella aristocràcia va ser escombrada pel canvi

d’època, una altra part es va incrustar en les noves elits burgeses de les grans empreses, els bancs, els consells d’administració, els nous governs.

A Lluís XIV, el rei Sol que va construir Versalles, el van casar als 15 anys amb la infanta Maria Teresa d’Àustria, que en tenia 22. La núvia, descendent per via endogàmica de l’emperador Carles V i del rei Felip II, va ser imposada per la mare del jove monarca, Anna d’Àustria, atès que Maria Teresa era la seva neboda preferida, i per la pressió política del cardenal Mazarí. Només dos anys després del casament, el rei Sol reconeixia com a favorita oficial Louise de La Vallière. La reina, que parlava en castellà amb la seva mentora Anna d’Àustria i es defensava en francès amb accent hispànic, confessava a propòsit de la rival no aguantar “cette poute”. Va haver d’aguantar aquesta i les següents, com Madame de Montespan a partir del 1667, per a la qual el rei va ampliar Versalles amb el niu d’amor del palau del Trianon. 

El fet que les favorites fossin prèviament casades no constituïa cap impediment. Al contrari, acostumava a ser un sòlid benefici per al marit. Madame de Montespan se’n deia pel fet d’estar casada amb el marquès de Montespan. Això no li va impedir tenir set fills bastards amb Lluís XIV, el qual l’abandonaria a partir del 1669 a favor de Madame de Soubise. El nou marit “afavorit”, François de Rohan, en treuria una fortuna, amb la qual va ampliar el seu magnífic palauet parisenc, que ara acull la seu històrica dels Arxius Nacionals a la Rue des Archives, al barri del Marais. El rei també se’n va cansar. A partir del 1682 prendria com amant oficial una de les institutrius de l’anterior fillada adulterina amb la Montespan, la jove Françoise Scarron. El monarca la va convertir en marquesa de Maintenon i la cort la va anomenar de la nit al dia Madame de Maintenant. 

El successor, Lluís XV, enfortiria encara més la fama de Versalles en la matèria, tot mantenint simultàniament com amants reconegudes les quatre filles del marquès de Nesle, dintre d’un ménage à quatre perfectament historiat, fomentat pel cardenal Richelieu per tenir el rei entretingut i poder dur a terme la seva política. Amb tot, la favorita emèrita i la de més ascendent sobre el monarca seria a partir del 1745 Jeanne-Antoinette Poisson, convertida en marquesa de Pompadour, rellevada tanmateix per la jove comtessa Du Barry a partir del 1768 i fins a la mort del rei sis anys més tard. A aquesta última li va tocar conèixer la següent etapa marcada per la guillotina, a la qual va sucumbir com enemiga del poble el 1793, poques setmanes després que hi passés la reina Maria Antonieta. La figura de la favorita adoptaria a partir d’aleshores noves formes. 

La solemne seu de la presidència de la República Francesa és avui el palau de l’Elisi, comprat per Lluís XV el 1753 com a residència parisenca de la Pompadour. El 16 de febrer del 1899 hi va morir sobtadament, als 58 anys, el president de la República Félix Faure, oficialment de “congestió cerebral”, mentre la seva amant de 26 anys Marguerite Steinhell (muller del pintor Adolphe Steinhell) li practicava una fogosa felació que va valdre a la noia el sobrenom de “pompe funèbre” en la vox populi. L’actual titular de l’Elisi, que se n’escapa algunes nits cofat amb casc de motorista, també ha contribuït no fa gaire a aquestes llegendes verificades.