És molt possible que els derrapatges del PSC siguin magnificats pels seus adversaris electorals de manera interessada, per rosegar-li espai polític i vots, sense que els detractors estiguin precisament lliures d’errors ni revirades. Però també és indiscutible que la conducta de l’aparell d’aquest partit, fins fa poc hegemònic a tantes institucions del país, resulta incomprensible i provadament suïcida. Jo l’havia votat durant llargs anys i lamento veure desmantellar des de dintre de forma tan maldestra un espai polític d’esquerres, una franja electoral i ciutadana que jugava un paper de pes. Els
dos últims episodis de l’aparell socialista català frisen el surrealisme més absolut, es superen a si mateixos quan crèiem que ja havien tocat el fons dels despropòsits i de la cessió contínua d’espai polític.
dos últims episodis de l’aparell socialista català frisen el surrealisme més absolut, es superen a si mateixos quan crèiem que ja havien tocat el fons dels despropòsits i de la cessió contínua d’espai polític.
El primer acord puntual de la direcció del PSC amb la legislatura d’Artur Mas no ha estat sobre algun dels incomptables terrenys socials en què l’actual govern de la Generalitat ha aplicat les seves severes retallades, per tal de pal.liar-ne els efectes en alguna mesura i presentar una alternativa viable. Molt paradoxalment, aquest primer acord ha estat per rebaixar del 50% al 10% la fiscalitat, la taxa del joc d’un macroprojecte de casinos i esbarjo a Tarragona, batejat Barcelona World, de manera a satisfer la pressió dels inversors en aquest sentit.
La imatge política que ofereix el PSC amb aquest primer acord formal és difícilment empitjorable. El pretext d’afavorir amb la seva decisió la creació de llocs de treball al macroprojecte és d’una pobresa esborronadora.
En segon lloc, la celebració d’eleccions primàries obertes a la ciutadania per assenyalar un candidat del PSC a les eleccions municipals barcelonines de l’any vinent havia de representar per definició una obertura del debat i dels mecanismes de funcionament intern del partit, un contrast intern i extern entre els diferents aspirants. Allò que n’ha resultat és tot el contrari: una participació ciutadana baixíssima i un tuf de tupinada per part de l’aparell, un reforçament dels aspirants oficialistes que no necessitaven debat ni primàries.
El PSC ha ofert un cop més una fundada prova autoreferencial de miopia i d’incompetència. A mi em sap greu, per l’espai polític i ciutadà que aquest partit representava, llaurat laboriosament per molts dels seus antics membres actius al llarg del país i per molts dels seus antics electors durant les dècades anteriors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada