La passió d’Itàlia: el cor, la lletra, la memòria

No he viscut mai a Itàlia, però l’he recorreguda en totes direccions a èpoques ben diferents i li he dedicat alguns llibres. Alguns col.legues han tingut oportunitat de residir-hi com a corresponsals de premsa, altres hi han viscut en el marc de la carrera diplomàtica o consolar, de la carrera artística becada, a la cúria vaticana, a tall de professors invitats o bé com a perfectes rendistes diletants. No em situo en cap d'aquestes categories, potser per culpa de la meva vella inclinació cap a la llibertat de moviments, però de vegades penso que la passió que hi he abocat m’hi ha fet viure més que els residents. Vaig començar a anar a Itàlia de
jove, amb el tren de passatgers (més aviat de mercaderies humanes) que invertia vint-i-quatre hores de sotragueig entre Barcelona i Roma. Sortia a la tarda de l'Estació de França i obligava a canviar el vespre a la frontera francesa de Cervera.
Les lliteres dels compartiments del tren nocturn es tornaven a convertir de bon matí en espartans seients col.lectius a la frontera italiana de Ventimiglia. Desembarcava a primera hora de la tarda a la Stazione Termini romana sense haver sopat ni dinat ni gairebé dormit, però amb el delit de de tocar el somni amb els dits i amb els ulls. 

El trajecte ferroviari resultava baquetejat, potser per això predisposava a valorar l'arribada. "É pericoloso sporgersi", tal.larejava tot assaborint el redactat del petit rètol de la finestra del vagó com a distracció de les llargues hores en què el mirava sense escapatòria, com un exercici pràctic d'italià, un aperitiu de la música fonètica que anhelava escoltar.
Un cop sobre el terreny, em produïa una satisfacció intensa que algun amic, un cambrer o una botiguera em digués davant de les meves voluntarioses expressions en la llengua del lloc: "Complimenti per il suo italiano!"... Aleshores em sentia l'home més feliç del món, convençut que allò no m'ho dirien mai a França amb el meu francès ni a Anglaterra amb el meu anglès, encara que fossin més treballats que l’italià espontani. 

Trobava l'aire d'Itàlia impregnat d’una sintonia, una suavitat i una inclinació que es materialitzava de forma recíproca. També se’n podia dir amor, suposo, amor correspost. Moltes altres capitals del món resulten complicades i imprevisibles, en canvi a Itàlia em podia sentir com a casa des del primer instant. Res del que passés no desmentia la convicció prejudiciosa que tot llatí té dues terres maternes, la seva i aquesta. 

De vegades el meu trajecte ferroviari acabava abans, de matinada, a Gènova o a Milà. Era l'hora més màgica i també més inhòspita per desembarcar amb la maleta a la mà a qualsevol ciutat, sobretot si a partir d'allí encara calia establir correspondència amb un altre mitjà de transport per arribar a destinació, a algun punt secundari del nord del país. Procurava trobar la millor llum a l'escenari italià acabat d'estrenar a trenc d'alba i amb prou feines maleïa aleshores les incomoditats. 

També podia produir-se que l'arribada a Roma només fos l'etapa intermèdia i que em calgués transbordar a un altre tren per arribar a Nàpols o a Sicília. Per alguna raó aquest últim tram a bord dels trens italians em semblava més còmode, més adaptat a allò que l'usuari podia esperar del servei públic d'un país avançat. Des dels temps de Mussolini, els trens italians compleixen (excepte en cas de sciopero, que és una altra de les seves característiques arrelades). 

Així, sempre estava disposat a agafar el rudimentari comboi cap a Itàlia. Les primeres ocasions hi anava de vacances, tot i que el séc professional i les amistats del gremi em portessin a aprofitar l'estada per escriure alguna entrevista, algun reportatge, algun article d'impressions. En forma de llibre, vaig escriure per primera vegada sobre aquell país a El Mediterrani ciutat, una sèrie de reportatges publicada al suplement dominical de La Vanguardia i tot seguit ampliada en la versió editorial, per descriure l'actualitat del caràcter urbà de les dues conques del nostre mar. 

Totes les ciutats del periple se situaven al voltant del milió de habitants o el superaven, excepte Venècia, la grandesa de la qual no es troba a les xifres. A aquell treball hi vaig descriure Alger, Tunis, Istanbul, Atenes, Marsella, Barcelona, València i, pel que fa a Itàlia, quatre de les que havia recorregut amb el primitiu i entusiasta sistema ferroviari: Roma, Gènova, Venècia i Nàpols. Encara vaig afegir Milà i Torí a la versió ampliada com a llibre. 

A Gènova vaig apel.lar a una imatge del poeta i premi Nobel genovès Eugenio Montale, el qual afirmava que la seva ciutat és "una llarga serp que ha ingurgitat un elefant". Es referia al paper històric del port industrial, desplegat al centre de l'espectacular amfiteatre urbanitzat damunt l'orla de la badia, a tocar del faldar dels Apenins ligurs. Gènova no ha estat mai una ciutat amb port, sinó un port amb ciutat. Encara avui la reconversió de les antigues instal.lacions portuàries cap a altres usos col.lectius protagonitza les principals renovacions urbanes. 

A Nàpols l'hospitalitat de la professora Alessandra Riccio, les trobades amb la novel.lista Fabrizia Ramondino i els sopars amb Giuseppe Grilli em van introduir a alguns replecs de la gran capital del sud i també a la certesa que Déu no ha estat gaire sovint al costat dels big south en el procés de formació dels Estats moderns. Tinc un record igualment vibrant dels dies transcorreguts a Parma i els seus afores, a la piana padana --el paisatge del poeta Attilio Bertolucci--, un escenari sobre el qual només vaig redactar un curt article. 

Experimento la mateixa sensació enlluernada a propòsit de les estades a les muntanyes de Trento i les seves fassines de grappa, Verona i el mirador dels seus turons sobre l'elegant sinuositat urbana del riu Adige, la capella pintada per Piero della Francesca al cementiri poblet de Monterchi (abans que no la traslladessin a un altre edifici més anodí), l'altiva acròpolis esmicolada de la vall siciliana d'Agrigento, les tardes de pluja a Capri, la bellesa fora de circuit de l'illa d'Ustica i tants altres punts d'Itàlia que he transitat amb devoció, amb amor. 

Me’n revé un record poderós i alhora massa inconcret, a diferència dels indrets d’aquell país als quals he dedicat llibres sencers. Només el cor i la lletra impresa ha estat capaços de fixar la quantitat d'escenes viscudes, la memòria no tant.