Els amants dels boleros som uns infeliços

Els amants dels boleros som uns infeliços no pas perquè parlin generalment d’amors contrariats (a això ja ens hi hem acostumat), sinó perquè la majoria de les vegades són interpretats sense talent per cantants que pensen que es tracta d’un gènere fàcil, les balades romàntiques de sempre que només necessiten una dosi doble de sucre de melassa perquè els oients posin els ulls en blanc i s’abracin tendrament. Quanta ignorància! En realitat la cançó romàntica és un dels gèneres més arriscats, una prova de foc del talent poètic, musical i interpretatiu. Pocs cantants l’han superada amb personalitat, de manera que els boleros s’han vist potinejats fins a la caricatura. Si els amants dels boleros no ho deixem córrer definitivament ni els donem per morts en la seva versió creativa (l’única que interessa) és perquè encara podem aferrar-nos com a un clau roent a l’existència d’una prova indiscutible i eminent de creativitat en la matèria, el disc del 1996
“Free boleros”, de dos autèntics talents com Tete Montoliu i Mayte Martín. Els boleros són això i la resta són romanços ensucrats i argúcies reescalfades.

Vaig assistir des de la primera nit a la gestació del prodigi, al pub L’Eixample de carrer Diputació de Barcelona que regentava Lola Gutiérrez, amiga de Tete Montoliu, quan el pianista va invitar la joveníssima cantant de flamenc barcelonina a improvisar alguna cosa amb ell. El primer enregistrament del genial resultat es va fer el 1990 i va passar a dormir al calaix. Només ho van presentar el 1993 al Mercat de Música Viva de Vic i el 1994 al Festival Internacional de Blues de Cerdanyola, a aquella vetllada inoblidable (“Eu fui”, com diuen els brasilers) en què Tete Montoliu es va entretenir a prendre el pèl a la seva amiga cantant amb continus canvis de to i falses entrades. El 1995 es va tornar a programar al club JazzSí del Taller de Músics i fins el 1996 no va pujar a un escenari barceloní convencional, al festival Grec i l’octubre d’aquell any al Palau de la Música, coincidint amb la sortida del disc. 

Fins aleshores els boleros havien estat patrimoni dels crooners: des dels oriünds com Antonio Machín, Raúl del Castillo o Lorenzo González fins als autòctons com Bonet de San Pedro, Jorge Sepúlveda, Juanito Segarra, Dyango, Moncho o els populars trios creats aquí damunt l’estela de l’èxit de Los Panchos, com Los Guacamayos o el Trío Guadalajara, fins que les pel.lícules d’Almodóvar o les versions de Caetano Veloso no els van treure enèrgicament la pols.

Els boleros wagnerians de La Voss del Trópico van brillar als dos discos del 1995 i 1999 amb el piano de Francesc Burrull. Amb boleros i ranxeres Alfonso Vilallonga (pare) va transformar el 1996 el dormitori de la seva augusta àvia al palau dels barons de Maldà del carrer del Pi en petit club musical, reflectit al disc “Una noche en el Círculo Maldá”, en companyia de Miguel Milá, Concha Serra i Ana Cristina Werring. José Agustín Goytisolo té a la seva obra poètica un “Bolero para Jaime Gil de Biedma”. Antoni Ros-Marbà es va inscriure als vint anys a la Societat d’Autors amb el seu bolero “Déjame”. I Jaume Sisa postil.lava: “Jo faig bolero re-la-mi-do, amb accent a la o”. 

La procel·losa decadència d’un gènere cabdal es va convertir en una nova joventut amb el disc de Tete Montoliu i Mayte Martín “Free boleros”, amb una parell de tangos inclosos. Trobem molt a faltar les genialitats de Tete. Les de Mayte Martín, per fortuna, encara ens sorprenen. Si un dia cantés la guia telefònica, ho convertiria en una demostració esborronadora de creativitat. El talent és això, senzillament això. La resta són màquines de fer xurros, productives fàbriques de llonganisses musicals industrialitzades, edulcorades i improbables.