Buenos Aires, el localisme i la cosmòpolis (1)

Algunes dècades vaig viatjar amb regularitat a l’Argentina. Les obligacions associades a les meves estades em deixaven temps lliure i el dedicava a vagarejar per itineraris i interessos que els visitants no solen recórrer. Sempre he estat un amant dels suposats sabers inútils, empès per una curiositat que només cal argumentar-me a mi mateix, sense més exigència que destil.lar una satisfacció personal. Ara conec una mica el país i alguns argentins. N’he escrit alguns llibres. No em sentia foraster a aquell país austral, per a mi era com tornar a casa, a una de les cases. He tingut família a l’Argentina, vaig formar part d’aquells cercles genètics sense cap vacil.lació sentimental, ni seva ni meva. Hi he fet recorreguts diversos, excepte els turístics. No hi he dissimulat mai el meu origen, pretensió que hauria resultat inútil davant l’accent fonètic de gallego irredent que el meu parlar denota sense culpa. Com a molt he intentat precisar la variant de talanca (catalán en argot local al resve –-a l’inrevés). De vegades, durant les sobretaules argentines, els meus interlocutors s’han sorprès de sentir-me al.ludir a la reforma educativa de Sarmiento, a l’estil de tango ballat per Virulazo o a les
particularitats de la carn de les vaquitas de raça Herreford, per posar uns exemples a raig. Només pretenia que fos un comentari, una simple opinió, una expressió d’interès sense designis de nova colonització cultural. Sóc un partidari convençut del localisme --més exactament del localisme il.lustrat— i per això en conec els riscos i les susceptibilitats. He comprovat que a alguns autòctons no els agrada que els forasters opinin sobre la seva terra.

Els crítics literaris més conspicus del meu país –amb això vull dir Julià Guillamon, és clar-- sostenen que la novel.la El món de Joan Ferrer, ambientada a Buenos Aires per César August Jordana, és una de les millors de la literatura catalana de l’exili, quasi com un arquetip. No ho dubto. Però en contra de la tendència dominant, no he cregut mai que la ficció novel.lística sigui l’única que aconsegueixi narrar l’estat d’esperit de les persones, dels escenaris i de les circumstàncies. També ho pot fer qualsevol dels gèneres de l’anomenada no ficció. Tot depèn de l’encert en cada cas, sense privilegis de mètode a priori. 

Per a mi algunes de les millors pàgines escrites pels meus compatriotes sobre l’Argentina es troben a un suposat informe econòmic, titulat Sangre nueva, escrit el 1905 pel secretari del Foment del Treball Nacional i advocat lletraferit Frederic Rahola Trèmols. També les he trobades a les aparents rusiñolades del llibre Del Born al Plata del pintor i dramaturg, a les anotacions periodístiques derivades dels cinc viatges realitzats per Josep Pla, als inspirats passatges sobre la pampa d’alguna conferència dictada allí pel filòsof José Ortega y Gasset i a les greguerías llempeguejants del Ramón resident a Buenos Aires.

No són gèneres de ficció novel.lística en cap dels casos esmentats. La literatura no s’acaba amb les novel.les, ni tan sols amb les bones. També és una simple opinió que potser hauré de contenir.