Amor, de vós jo en sent més que no en sé

És molt possible que l’amor sigui l’única èpica quotidiana a l’abast dels mortals, l’únic consol, l’únic miracle. En contrapartida del poder del sentiment, a mig camí entre la grandesa del demiürg i el simple titellaire, la seva estabilitat resulta molt vulnerable i conté amb una certa freqüència l’engany, la crueltat, el dol, la platja pedregosa on moren les temptatives infortunades. En la lluita de sempre entre el qualsevol cosa i el seu contrari, entre la llum i les ombres, res no està mai jugat del tot, en un permanent ball de fulles arrossegades pel vent, sanitós o bé malèfic, sense saber ben bé per què. Ho deia el poeta Ausiàs March el segle XV: “Amor, de vós jo en sent més que no en sé, de què la part pitjor me’n romandrà, 
e de vós sap lo qui sens vós està.
 A joc de
daus vos acompararé”.

L’amor preval sobre el coneixement, la desraó també. Hi deu haver amors enraonats i estables, com també grans amors inexplicables i malaguanyats. Els cínics, els fatalistes de la condició humana i els ximples pretenen que l’amor no és més que una reacció química sublimada pels poetes, una utopia emocional dels romàntics irreparables, els recurs a una arcàdia artificiosa dels que no saben viure sols, una evasió més o menys compartida de la por al tedi, un pacte cel.lular transitori de conveniència mútua, l’última quimera a propòsit de la terra promesa, l’equivalent laic del mite de la salvació, l’eterna il.lusió de pensar que la felicitat consisteix a fer feliç un altre i de creure que el rumb de la vida pot millorar amb generositat i amb passió. 

Altres persones suposem que per estimar cal primerament saber meravellar-se, mirar’s-ho amb un estat de sorpresa, creure-hi amb una certa disposició i celebrar que el sol i el desig apareixen cada dia. Els contraopinants addueixen que l’amor comença i acaba amb la mateixa naturalitat que el cicle de les estacions i que no cal buscar-hi més explicacions que a la llei de la gravetat universal. El matrimoni, la parella –el pacte— els sembla una gàbia, la creu sacrificial de la llibertat i la independència. Són persones que poden canviar de sentiments com qui varia la disposició del mobiliari de casa, ni que sigui amb pèrdues colaterals inevitables. 

Altres prefereixen compartir com respirar i sentir l’impuls de l’atracció com l’energia que requereixen cada dia per llevar-se. També ho anomenen ganes sentir-se estimats, de ser invitats de tant en tant a una festa dels sentits, que els prometin meravelles a cau d’orella de matinada i que la passió no sigui només un vague murmuri de la memòria.
Són conscients que després pot venir la factura, però de moment opten per enardir-se per alguna cosa o per algú. Consideren la passió una categoria de la sang i que no es pot assolir res sense una dosi de vitalisme, vist com a antídot de l’apatia. I asseguren que les emocions no les porten a casa per missatger com les pizzes. Me’ls escolto, uns i altres, amb encuriosit interès.