Allò tan discutible que anomenen “París i el desert francès”

Totes les tradicions han començat en algun moment per una crisi, una ruptura amb la tradició anterior, una innovació o una heretgia. París i el desert francès va ser el títol d’un llibre de geografia publicat per Jean-François Gravier el 1947. S’ha convertit en expressió corrent per designar la macrocefàlia, la inflor, la força centrípeta del centralisme parisenc. Altres especialistes han contestat aquesta visió. El geògraf Henri Mendrars en deduïa al llibre La Sagesse et le désordre: “El famós ‘desert francès’ no existeix ni ha existit mai. Ens trobem a finals del segle XX amb 22 milions de rurals com a finals del segle XVIII, aproximadament, després de la forta sobrepoblació del
segle XIX. La trama del territori en ‘contrades’ articulades per petites viles es manté essencialment sense canvis quasi a tot arreu. Els pobles agrícoles s’han despoblat, en compensació les petites viles han augmentat de població”.

Deu ser així des d’un punt de vista puntillosament demogràfic o geogràfic, però l’expressió “París i el desert francès” no es referia només a la distribució de la població, sinó al paper que París juga en la presa de decisions enfront de la diversitat del territori. L’uniformisme, l’unitarisme, el centralisme no és només un concepte geogràfic o polític. També és mental, de mentalitat. 

Josep Pla hi al.ludia l’any 1951 al setmanari Destino, en un article dedicat a André Gide, posteriorment traduït i incorporat al volum 33 de l’Obra Completa: “En la seva persona es concentrava tota l’admirable diversitat francesa –aquesta diversitat que constitueix la França real i sobre la qual s’ha muntat la paperassa administrativa de la unitat política. Fou un adversari de la unitat perquè considerà que la vida és contrast, disparitat, dialèctica, convivència de tendències oposades. L’home que sap mantenir en ell mateix elements contradictoris actius pot arribar a un cert rendiment. El conformisme, l’adhesió, la devoció (parlo en el terreny laic) volen dir l’esterilitat i l’esgotament. Gide em confirmà una vegada més que els homes que admeten la diversitat i la discussió solen ésser de bon tracte, i que els que creuen que tot és u i el mateix són violents i tenen sempre l’estaca a punt. Aquesta és una paradoxa de gran rendiment per a comprendre la vida”. 

Fernand Braudel va abordar el 1986, en la seva llorejada maduresa, l’elaboració del llibre La identitat de França, després d’haver triomfat des del 1949 amb El Mediterrani i el món mediterrani a l’època de Felip II i el 1979 amb Civilització material i capitalisme. Apuntava ara d’entrada, a tall d’advertència: “Quan els geògrafs, els historiadors, els economistes, els sociòlegs, els assagistes, els antropòlegs i els politicòlegs es posen d’acord per constatar la diversitat francesa, fins i tot quan ho fan amb un cert plaer o apetència, és per marcar una reverència i tot seguit girar cua i interessar-se només per la França una. Com si es tractés de desviar la mirada de l’accessori o l’elemental per reorientar-la cap a l’essencial: no la diversitat sinó la unitat, no la realitat sinó el desig, no les forces hostils o estrangeres a París sinó la història de França reconduïda cap a la seva recta línia nacional”. 

Val a dir que aquesta és la sensació que procura també el llibre de Braudel, au demeurant. El seu desplegament mastodòntic de dades de detall sobre la diversitat francesa s’escapa molt poc del run-run de fons, insortejable, de la “recta línia nacional”. 

Així, al moment d’abordar la macrocefàlia parisenca, Braudel hi troba la seva explicació: “És cert que la preeminència de la França d’oil [la del nord] ha marcat el nostre país amb el segell d’una distorsió, d’una dissimetria quasi catastròfica. Però em pregunto si hauria estat diferent amb una França centrada per Rouen, per Lió o per Tolosa del Llenguadoc. Tota unitat nacional és superestructura, una xarxa llançada sobre regions dissemblants. La xarxa desemboca a la mà de qui la té, a un centre privilegiat. La desigualtat s’instal.la aleshores per ella mateixa. Em pregunto s’hi ha hagut arreu del món una sola nació que no sigui dissimètrica. Queda per saber si hauria estat possible –crec que no—prescindir de l’estat unitari, viure només a escala de les regions. Van ser autònomes, dominants durant un temps, després van deixar lògicament de ser-ho. Jo crec en una certa lògica de les nacions”. 

La història oficial pretén assentar que París ja va ser proclamada capital del regne per Clodoveu l’any 508, però s’absté d’afegir que fins més de deu segles després la cort no s’hi va instal.lar de manera estable. La corona i la cort de França sempre van ser itinerants, nòmades, fins i tot quan els Tudor ja s’havien fixat definitivament a Londres o Felip II a Madrid i el seu Escorial. 

Els reis Capets no tenien una capital. La cort era itinerant, amb dos pols urbans principals, París i Orleans, fins que van començar a privilegiar-ne un. La primera pedra de la catedral de Nôtre-Dame data de l’any 1072, l’acabament del 1320. París sumava uns 200.000 habitants als voltants de l’any 1300, un volum sense comparació arreu d’Europa, una autèntica capital política, econòmica, universitària i artística. 

La història nacionalista romàntica dels Estats-nació ha abusat del concepte de “país” com a entitat política d’origen reculat. En realitat cada país només va ser durant molts segles un conjunt heterogeni de territoris laxament governats per la combinació canviant entre dinasties hereditàries locals i supralocals. El discurs dels Estats-nació coincideix amb l’apogeu del nacionalisme i continua vigent en les mentalitats d’avui. 

A qualsevol país cada època i cada règim polític configura la seva manera de presentar la història, el passat, els mites nacionals. L’inconscient col.lectiu els absorbeix i només posa al dia amb molta lentitud les visions esdevingudes anacròniques, però tradicionals i còmodament assentades. Les exageracions del patriotisme es corregeixen amb un degoteig molt prim de l’esperit crític. Els Estats-nació han estat especialistes del modern discurs històric nacionalista de conveniència, sobretot a través del sistema escolar generalitzat i dels mitjans de comunicació. El seu eix s’assenta de manera sistemàtica la monomania de la unitat nacional, en comptes de la diversitat dintre d’un conjunt que no caldria uniformitzar forçosament. 

Com la majoria de llibres del meu sempre rellegit Josep Pla, els seus Petits assaigs sobre França són un galimaties verborreic, escrit a raig, sense ordre ni concert, amb contradiccions contínues entre un paràgraf i el següent, però també trufats de fragments d’una genialitat perspicaç i aguda. Al volum Sobre París i França escriu a propòsit de la croada contra els càtars que proporcionaria al rei Lluís VIII l’annexió del Llenguadoc a la corona de França, tot i morir de malaltia en el camí de retorn cap a París: “La Croada, amb tota la seva impressionant brutalitat, havia convertit un país ric, equilibrat, florent, i una societat amable i cultivada, en un camp vastíssim de ruïnes, en una societat dessagnada i embogida. Hagueren de passar segles fins que el país es refés, és a dir, l’absorció es produí després d’haver estat creades les condicions del provincialisme més real i autèntic”. 

És allò, tan discutible, que s’ha anomenat “París i el desert francès”.