L’exposició del CaixaForum intenta descobrir el Mediterrani

Les exposicions del centre cultural barceloní CaixaForum acostumen a convertir-se en una cita més concorreguda que els museus convencionals. Els mitjans materials i publicitaris que desplega són considerables, els diaris en parlen, el públic hi acudeix, la passejada és agradable. Ara bé, la capacitat narrativa d’una exposició de peces d’art té limitacions inevitables, encara més quan pretén abraçar un concepte tan difús i alhora tan ampli com “Mediterrani, del mite a la raó”, com ho intenta el professor d’Estètica de la Universitat Politècnica de Catalunya, Pedro Azara, comissari de la mostra actualment en curs. De la bellesa de les peces
exposades i de l’enginy del muntatge el públic en retindrà, probablement, que el Mediterrani és una mar de mites i de raó, però amb molta dificultat s’ho podrà explicar. El concepte de cultura mediterrània, extremadament polièdric i alhora indubtable, fa de mal definir i una exposició de peces d’art no és el mitjà més eloqüent per aconseguir-ho.

A més d’una zona geogràfica, intuïm que el Mediterrani és una cultura, una manera d’entendre la vida. A aquest mar de la història, la cultura grecollatina va acabar per impregnar tota la cultura occidental, enfront de la islàmica desplegada a l’altra riba. El mosaic de realitats superposades que abraça el vell mar entre terres (això significa el seu nom) ha fet sempre impossible una definició clara i general del concepte, malgrat que múltiples autors ho intenten periòdicament amb fortuna variable. 

Jo ho vaig provar al meu llibre del 1986 El Mediterrani ciutat, destinat a descriure la personalitat urbana de les principals metròpolis de les dues ribes. La definició també se’m va fer esquiva. Vaig haver de reconèixer al pròleg del llibre: “Tot viatjant-hi, m’he inclinat sovint a pensar que el Mediterrani és més que res un estat d’ànim. No aspira a gaires definicions. És la indefinició d’un fet palès que s’enuncia més amb actes que amb frases. És un sobreentès dels que hi sintonitzen. Un principi dels qui no es vendrien l’herència per un lloc de cambrer flamant a la capital. És una feblesa, un amor inconvenient, inoportú, improcedent, intempestiu, inesperat i incomprensible. Però irrenunciable. 

“Alguns dies he cregut veure clar que el Mediterrani és una evidència que es formula amb el xipolleig de quatre mots essencials, amb el tou dels dits, amb la lluïssor dels ulls, amb la tibantor de la pell assolellada, amb un xiuxiueig de llavis, amb la invitació del bes, amb el dring de l’instint, amb el batec del gosar poder, amb l’altivesa del llibert, amb la força d’una raó destil.lada de la vida, amb la intensitat d’una fe provada, amb el repicó del cor, amb el pensament a retaló, amb l’arítmia dels arguments, amb la massa de la sang. 

“El Mediterrani gratifica i s’empelta. És un desig incontinent. Una inclinació natural. Una atracció atàvica. Una bonança per als qui, com Ulisses, s’han estacat al pal major tot tapant-se les orelles per no sentir el cant de les sirenes durant la tempesta. És un patrimoni baquetejat. Un aire familiar. Un flux incansable. Un port exposat i redossat alhora. Una fidelitat, una astúcia, un repte. Un orgull viatjat. Una intuïció bregada. Aquesta és tota la definició que he trobat al capdavall d’un llarg viatge i d’un obstinat retorn”. 

No crec que aquestes frases introductòries fossin la confessió d’un fracàs en l’objectiu del llibre. De la mateixa manera, l’exposició del CaixaForum té el mèrit i l’atractiu de tornar-ho a intentar.