Les plusmarques de la tramuntana a un país a mig fer

Això que es veu a la foto adjunta pot semblar irrisori, trist, modestíssim i sense cap mena de glamur. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional (ara en diuen una estructura d'Estat). Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret, obrir la mirada i eixamplar el pit. És l’Estació Meteorològica Automàtica (EMA) de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Metorològic de Catalunya, situada des del 1998 prop del post duaner del Coll dels Belitres, a 196 metres d’altura, a la muntanya litoral fronterera. El seu anemòmetre, aixecat a 10 metres de terra, és el que registra i envia les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. A aquest punt precís la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords de 200 km/h, com es va tornar a registrar l'octubre de 2007. També és veritat que l'anemòmetre es troba a un cim acarat al vent, amb velocitats més elevades que les que bufen a la terra baixa. En canvi, el màxim registre històric
del mestral (branca bifurcada de la tramuntana) a l'Observatori de l'Ebre des de la seva fundació l'any 1905 només és de 159 km/h, el 26 de març del 1983.

Arran de l’episodi de vent del 24 de gener del 2009 aquesta Estació Meteorològica Automàtica o EMA de Portbou va tornar a marcar oficialment una ratxa màxima de tramuntana de 200,2 km/h. Però no és necessari caure en el culte a les plusmarques ni en les truculències atribuïdes a la tramuntana de manera exagerada. La mateixa EMA va establir aquell mateix dia que la velocitat mitjana de la tramuntana al llarg de 30 minuts hi va ser de 99,7 km/h, mentre que a l’estació de la Salòria (Pallars Sobirà, a 2.455 metres d’altitud) el mateix registre era de 117,7 km/h (i de 161,6 km/h la seva ratxa màxima). 

Actualment el Servei Meteorològic de Catalunya disposa d’una xarxa de 170 estacions automàtiques com aquesta al llarg del país, amb un repartiment desigual (per exemple 8 a l’Alt Empordà, 6 al Baix Empordà, 2 a la Selva, 4 al Gironès, 2 la Garrotxa, 2 a la Cerdanya, 1 al Pla de l’Estany). Els sensors de la majoria d’aquestes estacions mesuren de manera sistemàtica la temperatura de l’aire, la precipitació, la humitat relativa de l’aire, la velocitat i la direcció del vent, la irradiació solar, la pressió atmosfèrica i, en alguns casos, el gruix de neu. 

El punt àlgid de l’EMA de Portbou pel que fa a la tramuntana presenta un inconvenient revelador de la distància entre la tècnica oficial i la realitat viscuda sobre el terreny: ningú no sap anomenar amb exactitud on està situada, com es diu el punt on es troba. Els documents oficials la situen a la Punta de l’Ocell, però aquest topònim només designa la punta litoral, arran de mar, no pas el cim on es troba en realitat. Tampoc no queda gens clar que se’n pugui dir Puig Cervera, com ho sosté la documentació oficial del vèrtex geodèsic fronterer situat a pocs metres, atès que aquest topònim designa el cap litoral següent. 

Acompanyat per dos especialistes de la talla d’Arnald Plujà, autor de múltiples obres sobre la toponímia del Cap de Creus, i del biòleg de Josep M. Dacosta, coautor d’un llibre sobre la tramuntana i coneixedor pam a pam del territori d’aquest vent, només vam poder establir que l’EMA de Portbou es troba a mig camí entre el Coll dels Belitres i el Puig de les Freses, molt a segon terme de la Punta de l’Ocell, a la línia de carena fronterera de partió d’aigües. Vam desmentir doncs l’atribució oficial a la Punta de l’Ocell, però no vam poder consensuar ni resoldre l’interrogant que ens havia portat a tots tres fins allà. Som un país a mig fer. Resultaria impensable que el Met Office (l’Oficina Meteorològica britànica) o Méteo France no sàpiguen anomenar amb exactitud el punt del territori on aixequen les seves instal.lacions.