La dèria furiosa de viatjar cada vegada més lluny

Cada època ha viatjat de maneres, per raons i amb intensitats diferents, però això no afecta l'impossible sedentarisme de l'homo erectus i el reflex d'aquest fet en les seves expansions creatives. La literatura s'ha aferrat sempre a la pulsió del viatge Quan em vaig adonar que jo mateix portava publicats mitja dotzena de llibres de viatges, em vaig alarmar. Per fortuna és d'un dels gèneres on la classificació té menys sentit canònic. Aquests mateixos llibres es podrien qualificar de narrativa de no ficció (La il.lustració adjunta és el quadre “El descubrimiento”, d’Eduardo Úrculo). L'elitisme ha fet un mal sensible a l'art en general i a la literatura en particular, fins el punt que alguns han pretès identificar-lo amb l'essència de l'art i de la literatura. Les invectives contra el turisme de masses no sempre
consisteixen a atacar-ne els excessos, sinó en manifestar una nostàlgia elitista del temps en què només un selecte grup social podia descobrir la bellesa dels llocs llunyans. El recurs intensiu al viatge organitzat en sèrie no ha deixat cap racó de món per descobrir, en el sentit que li donaven els romàntics. Un cop eliminat el viatge com a camí de descoberta individualment treballada, la fase següent ha consistit en abolir la idea de viatge com a mètode de coneixement. En els viatges d'avui només s'acostuma a conèixer allò que ha estat expressament preparat per al turista.

La literatura de viatges s'obstina a seguir el joc dels clixés. La llunyania i l’exotisme gaudeixen d'un prestigi exagerat enfront de la llibertat de gustos. Sempre he preferit els espais relativament pròxims i familiars i no puc oblidar que Emilio Salgari va escriure la novel.la d'aventures El tigre de Malàisia sense sortir de casa seva, a Verona, i que Pessoa i Lezama Lima no van viatjar mai. La prova de foc del gènere, com és la descripció del color de l’estucat de les façanes del centre urbà barroc de Roma, la va reeixir Josep M. de Sagarra i es troba en un llibre de memòries. 

S'ha arribat a dir que Josep Pla escrivia alguns dels seus relats de viatges sense baixar del vaixell, que se'ls inventava. Això no seria una acusació, sinó un elogi. La millor literatura de viatges no sempre l’escriuen els exploradors ni els aventurers. De vegades s’escriu amb la imaginació, el record o la destresa literària del cop d’ull. Les descripcions més vibrants de les ruïnes d’Atenes es troben a l’Itinerari de París a Jerusalem, de Chateaubriand, que només va sojornar dos dies a la capital grega, l’agost del 1806. Retornat a França, va cisellar-ne una elegia inigualada. 

Josep Pla va escriure una esmolada descripció de Rio de Janeiro sense baixar del vaixell durant el sol dia de la seva estada, el 3 de gener del 1957, arran del primer dels cinc viatges a Amèrica Llatina que va fer entre 1956 i 1966. Aquells viatges servien a Pla per escriure durant setmanes seguides a la revista Destino cròniques d'actualitat o d'ambient sobre els països recorreguts al llarg l'itinerari marítim. El 21 de desembre del 1956 l’homenot salpava de Barcelona amb destinació a Buenos Aires, el 31 tocava el port brasiler de Recife i el 3 de gener del 1957 entrava a la badia de Rio de Janeiro, d'on tornaria a marxar l'endemà mateix cap a Montevideo. 

Les escasses hores transcorregudes no li van impedir elaborar sobre la ciutat carioca trenta pàgines magnífiques, incorporades al volum 18 de l’Obra Completa, En mar. Altres escriptors d'èxit, com el novel.lista castellà Juan Valera, van viure a Rio de Janeiro anys seguits i no van deixar-ne ni una sola pàgina apreciable. 

Poc admirador dels exotismes, més aviat partidari de paisatges endreçats i rediticis, Pla opinava En mar: "Així, a Rio, davant Rio de Janeiro, em vaig trobar davant un caos natural inorgànic [...] La calor sòlida, la xafogor, la sensació de viure dintre una bala de cotó escalfada, produeix un sopor que em limita la curiositat. La pastositat de l'atmosfera, la cosa fofa, l'obesitat, l'oleoginositat de l'aire, la humitat, em produeixen una inèrcia, em precipiten en una indiferència inaferrable [...] On porta realment aquest clima --però no pas a tothom-- és a vegetar, a perdre tensió, a la inanitat, a entrar en un estat de gagaisme prematur. Les dones ho deuen saber, i d'aquí, potser, la seva tendència a crear il.lusions i al.lucinacions impel.lents". 

Per la seva banda, Juan Valera havia arribat a Rio el 1851 com a secretari de l'ambaixada d'Espanya. L'escriptor, qualificat de millor prosista de la seva època, era l’autor de populars novel.les com Pepita Jiménez i Juanita la Larga. La seva estada a Rio fins el 1853 va donar fruits escassos, tristíssims. La ciutat no li va interessar gens. Tota la vida va ser un conservador heterodox, un semi-aristòcrata malcasat, arruïnat i puter declarat. Es convertiria en el major epistològraf de la literatura castellana, com una Madame de Sevigné espanyola. La correspondència completa de Sevigné té 1.400 cartes a l'edició canònica de la col.lecció La Pléiade en tres volums, mentre que la de Valera arriba a 1.700 cartes en nou volums d'Obres Completes. 

A més de les nombroses cartes escrites des de Rio, Valera també va elaborar-hi l'assaig La poesía del Brasil i la novel.la ambientada aquí Genio y figura. La seva narració d'aquells dos anys no ofereix cap atractiu literari ni testimonial. Deia a una de les cartes: "No hay aquí distracción alguna para mi, ni hallé hasta ahora, gente de mi agrado con quien hablar. Así es que pasó días enteros solo encerrado en mi cuarto; leo, fumo y me entristezco". A Valera no li van agradar ni tan sols les mulates, com assegurava a una altra carta, referida a la prostitució: "Me consuelo, pues con lo que hallo para el consumo público, que no es cosa buena ni segura; negras y mulatas sobre todo. Con respecto a éstas me llené yo de ilusiones y falaces esperanzas al venir de Europa, y tocar el vapor en Bahía, antigua capital del Imperio: porque allí la raza de esclavos es hermosísima e inteligente: aquí, por el contrario, estúpida y deforme". 

El fet d’haver viscut a una ciutat estrangera no garanteix per si sol la capacitat de descriure-la amb encert. En canvi altres autors poden aconseguir-ho en un o dos de dies d’estada. La literatura de viatges és en primer lloc literatura i en segon lloc viatge.