Françoise Giroud, el gran periodisme en femení

Després de set anys de convivència i de fundar tots dos el setmanari L’Express el 1953, l’apol.lini Jean-Jacques Servan-Schreiber la va deixar el 1960 per una noia vint anys més jove i la va acomiadar de la revista. La cèlebre periodista, escriptora i ex ministra de Cultura Françoise Giroud es va intentar suïcidar, els metges ho van impedir in extremis i aleshores va decidir escriure un llibre autobiogràfic, titulat Una dona lliure. No el va publicar. Després de la seva mort, sobrevinguda el 2004, van trobar el manuscrit. Ha estat publicat per Gallimard. Acaba de sortir-ne la versió italiana. De la castellana o catalana no se’n tenen notícies (no confondre amb el llibre de Françoise Giroud sobre
Lou Andreas Salomé, titulat Lou: una mujer libre, editat per Paidós en castellà el 2004). La papessa de la crítica literària del diari Le Monde, Josyane Savigneau, no ha estat tendra amb el llibre pòstum: “Potser no és veritablement el que el títol indica, atès que retrata una dona entrampada”.

Lliure o entrampada, la peripècia de Françoise Giroud és la del gran periodisme europeu del segle XX i la d’una dona molt poc convencional, a més de brillant. Els vells lectors de la premsa francesa li conservem un reconeixement, a ella i al setmanari que va dirigir del 1961 al 1977, després que Servan-Screiber la tornés a cridar. Encara que a partir de la creació el 1966 de Le Nouvel Observateur el cor se’ns n’anés una mica més a l’esquerra que a L’Express, tots dos mantenen avui un nivell destacat, igual que el tercer setmanari Le Point. 

Quins setmanaris d’àmplia informació general com aquests hi ha actualment a Catalunya i a Espanya? Cap ni un. Potser trobaríem aquí algunes periodistes de trajectòria comparable a la de Françoise Giroud, salvant les distàncies que es vulguin, però em temo que s’han quedat sense tribuna i que col.laboren com a molt a algun mitjà digital, probablement sense cobrar. Caldria remuntar-nos a Irene Polo i Mari Luz Morales, però eren els temps de la República i la Guerra Civil. Se m’acuden alguns noms contemporanis, però de petit em van ensenyar que no s’ha d’assenyalar amb el dit.