Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural
De la mateixa manera com ho va fer Ferran Mascarell, company seu socialista de govern a la Generalitat, Ernest Maragall té tot el dret a canviar també de partit. El món continuarà girant malgrat això. Si a més a més Ernest Maragall es presenta de núm. 2 a una llista electoral d’un altre partit que el seu de sempre i per tant aspira a que els ciutadans el votin i li facin confiança, aleshores convindria que el seu canvi de sigles resultés comprensible, que no pugui ser vist com un càlcul individual més que una acció política, una decisió personal més que ideològica. Els anomenats membres del sector catalanista del PSC que van exercir
responsabilitats de govern amb el president Maragall i amb el president Montilla (penso en Quim Nadal, Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli, Ernest Maragall, Ferran Mascarell) no es van distingir mai per postures gaire coordinades aleshores ni tampoc després. Alguns, no pas tots, han publicat últimament llibres memorialístics o recopilatoris que no esgoten ni de lluny el debat presumible entre les postures que se’ls atribuïen, la seva acció de govern i l’actualitat política del país. Alguns, no pas tots, han canviat de partit. Esquerra Republicana, amb Ernest Maragall, ha fitxat un cognom. El fi estilista Antoni Puigverd treia el pinzell gruixut i escrivia dimecres a La Vanguardia: “La gent es mou com ha fet sempre: seguint el vent que bufa”.
De la mateixa manera com ho va fer Ferran Mascarell, company seu socialista de govern a la Generalitat, Ernest Maragall té tot el dret a canviar també de partit. El món continuarà girant malgrat això. Si a més a més Ernest Maragall es presenta de núm. 2 a una llista electoral d’un altre partit que el seu de sempre i per tant aspira a que els ciutadans el votin i li facin confiança, aleshores convindria que el seu canvi de sigles resultés comprensible, que no pugui ser vist com un càlcul individual més que una acció política, una decisió personal més que ideològica. Els anomenats membres del sector catalanista del PSC que van exercir
responsabilitats de govern amb el president Maragall i amb el president Montilla (penso en Quim Nadal, Antoni Castells, Montserrat Tura, Marina Geli, Ernest Maragall, Ferran Mascarell) no es van distingir mai per postures gaire coordinades aleshores ni tampoc després. Alguns, no pas tots, han publicat últimament llibres memorialístics o recopilatoris que no esgoten ni de lluny el debat presumible entre les postures que se’ls atribuïen, la seva acció de govern i l’actualitat política del país. Alguns, no pas tots, han canviat de partit. Esquerra Republicana, amb Ernest Maragall, ha fitxat un cognom. El fi estilista Antoni Puigverd treia el pinzell gruixut i escrivia dimecres a La Vanguardia: “La gent es mou com ha fet sempre: seguint el vent que bufa”.
Joaquim Nadal presideix ara la Taula pel Dret a Decidir a Girona i l’Institut de Recerca en Patrimoni Cultural, creat per la Generalitat i la Universitat de Girona. Antoni Castells declarava el desembre passat al diari Ara que el federalisme que ell defensava “és una causa fracassada”.
El germà més gran d’Ernest Maragall, Pasqual Maragall, parlava de l’omertà, la llei de silenci o codi d’honor endogàmic que caracteritza els poders establerts catalans. Al llibre del 2002 Els orígens del futur, escrivia Pasqual Maragall: “Ara la burgesia catalana assisteix --presideix i tot-- els aniversaris de la fundació de Comissions Obreres o del PSUC, però encara regeix en el seu si una omertà, un llibre d'estil no escrit, en virtut del qual algunes coses no es poden dir en l'acció política”. Al llibre posterior Espíritu federal (Escritos políticos), afegia el 2009: “Potser haurem de sacrificar aspectes aparents de la qualitat (una certa privacitat tranquil.la de l’anomenat “assossec” mediàtic) si és el preu d’una vivacitat mediàtica i política més gran. L’omertà sempre ha estat confortable, però a la llarga resulta tràgica”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada