El debat avergonyit sobre la pobresa vergonyant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un Parlament, contràriament a les aparences, no és un centre d’estudis i debats ni un club d’opinió. És un òrgan legislatiu que elegim i paguem els ciutadans perquè elabori lleis aplicables que donin algun resultat positiu en la resolució de qüestions concretes, encara més si es tracta de qüestions concretes i candents. La vigília de començar els dos dies de debat monogràfic al plenari del Parlament de Catalunya sobre la pobresa i les desigualtats socials multiplicades, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, va anunciar des de la trona habitual de portaveu del Govern de la Generalitat, retransmesa pràcticament cada migdia i vespre per TV3, que la sessió parlamentària no suposaria en cap cas ni un euro més de despesa addicional en polítiques socials. És el mateix conseller
que anteriorment havia afirmat que la pobresa era la mateixa a Catalunya el 2006 que el 2011. A la tribuna de l’hemicicle el president de la Generalitat va adduir, apuntant cap a Madrid, que el govern autonòmic no té l’última paraula sobre allò que pot gastar o deixar de gastar.

Vistes aquestes coordenades del debat, de què ha servit celebrar-lo? En plena situació de destrucció massiva de llocs de treball, de precarització dels salaris, de retallades a tots els serveis públics, de desnonaments i hipoteques amb clàusules abusives, de rescat de la banca privada amb diners públics i d’augment accelerat de la disparitat en la distribució social de la riquesa, què ha aportat el Parlament de Catalunya a la superació de la crisi després de dos dies de debat monogràfic sobre la pobresa que s’estén al país? 

Un Parlament no és un club d‘opinió. Té responsabilitats concretes, concretíssimes, que han de ser avaluables per part dels ciutadans que el voten i que el paguen. El debat parlamentari no pot sobrevolar els problemes reals amb una profusa retòrica ideològica sense conseqüències pràctiques l’endemà de pronunciada, perquè aleshores no és un Parlament democràtic, sinó una superestructura destinada a fer passar amb raons els problemes reals dels ciutadans, embolicar-los amb la cel·lofana dels arguments contraposats però estèrils, perpetuar-los en favor d’aquells que se’n beneficien en comptes de resoldre’ls en benefici de la majoria que representen, en principi. Un Parlament no és un club de debats. No ho hauria de ser.