Les plusmarques de la tramuntana a un país a mig fer

Això que es veu a la foto adjunta pot semblar irrisori, trist, modestíssim i sense cap mena de glamur. Per a mi, en canvi, és com un altar de la pàtria, el temple d’un oracle, un santuari civil, un punt de referència nacional (ara en diuen una estructura d'Estat). Hi he peregrinat amb el màxim interès, acompanyat pels millors especialistes. No m’hi he inclinat devotament perquè la seva funció és exactament la contrària: alçar-se ben dret, obrir la mirada i eixamplar el pit. És l’Estació Meteorològica Automàtica (EMA) de Portbou, integrada a la xarxa del Servei Metorològic de Catalunya, situada des del 1998 prop del post duaner del Coll dels Belitres, a 196 metres d’altura, a la muntanya litoral fronterera. El seu anemòmetre, aixecat a 10 metres de terra, és el que registra i envia les dades sobre les tramuntanades més fortes del país, les ventades més poderoses de tota la Península Ibèrica. A aquest punt precís la tramuntana sempre hi ha batut els seus propis rècords de 200 km/h, com es va tornar a registrar l'octubre de 2007. També és veritat que l'anemòmetre es troba a un cim acarat al vent, amb velocitats més elevades que les que bufen a la terra baixa. En canvi, el màxim registre històric

És molt senzill: respirar mata i a Barcelona encara més

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

L’informe divulgat aquesta setmana per l’Organització Mundial de la Salut és més contundent que mai: una de cada vuit morts és atribuïble a la mala qualitat de l’aire i la xifra duplica les del 2008. El fenomen s'aguditza a les megalòpolis del tercer món, però això no vol dir que les ciutats europees se n’escapin. A París l’últim pic de pol.lució i la prohibició parcial de circular en cotxe ha influït en els resultats de les eleccions municipals a favor dels partits ecologistes. A Barcelona i la seva àrea

El rescatat Catalunya Banc torna a donar beneficis, a qui?

El sector bancari és un negoci ben curiós i es troba a l’arrel de la crisi actual. Catalunya Banc (nascut el 2010 de la fusió de Caixa de Catalunya, Caixa de Tarragona i Caixa de Manresa) va ser declarat en fallida i intervingut o nacionalitzat a partir del 2011 amb una aportació de diners públics de 12.052 milions d’euros. Un cop nacionalitzat, el 2011 va declarar 1.335 milions d’euros de pèrdues i el 2012 fins a 11.800 milions. Ara ha traspassat els actius immobiliaris “tòxics” al banc dolent de la Sareb, ha acomiadat 2.450 empleats i acaba de declarar oficialment 532,2 milions d’euros de beneficis l’any 2013. El rescat amb diners públics i les altres operacions de sanejament associades per redreçar el

Les sorpreses quotidianes de la premsa i del món

Fa cinquanta anys que sóc un devorador quotidià de diaris i revistes, és la meva afició i el meu ofici. Encara em meravello de la quantitat de sorpreses que aquesta lectura significa dia rere dia. La premsa és la finestra més extraordinària abocada a la infinita varietat del món. Sé que algunes persones pensen exactament el contrari, com aquell amic que en una ocasió va refusar l’exemplar del diari que li feia a mans, amb la frase: “No cal, gràcies, ja vaig llegir el de l’any passat”. Segurament s’aturen equivocadament a les informacions repetitives (la telenovel.la quotidiana de la partitocràcia o el detall dels resultats esportius) que jo

Deixeu-me parlar de “La Vanguardia”, les desigualtats i Gaziel

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Una vella norma tàcita de l'ofici, que avui infringiré, desaconsella parlar a un diari del contingut dels altres, encara més si és per parlar-ne bé. Aquest setmana la veterana institució del diari La Vanguardia, que acaba d’estrenar nou director, ha publicat un comentari editorial que m’ha sorprès, arran de l’aparició de l’últim informe sobre l’impacte de la crisi per part de l’OCDE, l’organisme que aplega els 34 països més

L’exposició del CaixaForum intenta descobrir el Mediterrani

Les exposicions del centre cultural barceloní CaixaForum acostumen a convertir-se en una cita més concorreguda que els museus convencionals. Els mitjans materials i publicitaris que desplega són considerables, els diaris en parlen, el públic hi acudeix, la passejada és agradable. Ara bé, la capacitat narrativa d’una exposició de peces d’art té limitacions inevitables, encara més quan pretén abraçar un concepte tan difús i alhora tan ampli com “Mediterrani, del mite a la raó”, com ho intenta el professor d’Estètica de la Universitat Politècnica de Catalunya, Pedro Azara, comissari de la mostra actualment en curs. De la bellesa de les peces

La dèria furiosa de viatjar cada vegada més lluny

Cada època ha viatjat de maneres, per raons i amb intensitats diferents, però això no afecta l'impossible sedentarisme de l'homo erectus i el reflex d'aquest fet en les seves expansions creatives. La literatura s'ha aferrat sempre a la pulsió del viatge Quan em vaig adonar que jo mateix portava publicats mitja dotzena de llibres de viatges, em vaig alarmar. Per fortuna és d'un dels gèneres on la classificació té menys sentit canònic. Aquests mateixos llibres es podrien qualificar de narrativa de no ficció (La il.lustració adjunta és el quadre “El descubrimiento”, d’Eduardo Úrculo). L'elitisme ha fet un mal sensible a l'art en general i a la literatura en particular, fins el punt que alguns han pretès identificar-lo amb l'essència de l'art i de la literatura. Les invectives contra el turisme de masses no sempre

Françoise Giroud, el gran periodisme en femení

Després de set anys de convivència i de fundar tots dos el setmanari L’Express el 1953, l’apol.lini Jean-Jacques Servan-Schreiber la va deixar el 1960 per una noia vint anys més jove i la va acomiadar de la revista. La cèlebre periodista, escriptora i ex ministra de Cultura Françoise Giroud es va intentar suïcidar, els metges ho van impedir in extremis i aleshores va decidir escriure un llibre autobiogràfic, titulat Una dona lliure. No el va publicar. Després de la seva mort, sobrevinguda el 2004, van trobar el manuscrit. Ha estat publicat per Gallimard. Acaba de sortir-ne la versió italiana. De la castellana o catalana no se’n tenen notícies (no confondre amb el llibre de Françoise Giroud sobre

El debat avergonyit sobre la pobresa vergonyant

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

Un Parlament, contràriament a les aparences, no és un centre d’estudis i debats ni un club d’opinió. És un òrgan legislatiu que elegim i paguem els ciutadans perquè elabori lleis aplicables que donin algun resultat positiu en la resolució de qüestions concretes, encara més si es tracta de qüestions concretes i candents. La vigília de començar els dos dies de debat monogràfic al plenari del Parlament de Catalunya sobre la pobresa i les desigualtats socials multiplicades, el conseller de la Presidència, Francesc Homs, va anunciar des de la trona habitual de portaveu del Govern de la Generalitat, retransmesa pràcticament cada migdia i vespre per TV3, que la sessió parlamentària no suposaria en cap cas ni un euro més de despesa addicional en polítiques socials. És el mateix conseller

L’eternitat dels peus de porc de can Mercader, a Pals

Podia semblar un establiment ronyós i de fet ho era, però aturar-se a l’aparença hauria representat un cras error, un error corrent. Josep Pla i Josep Martinell el freqüentaven de bracet a una època i va donar peu a un dels millors articles del segon, amb moltes facilitats procurades pel tema mateix, pel caràcter i la substància de Can Mercader. S’hi menjaven els millors peus de porc en la versió canònica, clàssica, eterna. Es trobava situat a peu de carretera, al carrer major, quan la carretera encara passava per l’interior del nucli de Pals, abans de l’actual circumval.lació. Els residents de la comarca hi anàvem entre setmana, conscients que les festes i els períodes de vacances s’hi aglomerava una

Avui fa cent anys de l’atac contra la nuesa de la “Venus del mirall”

Avui fa 100 anys del famós atac contra la “Venus del mirall” de Velázquez, comès el 10 de març del 1914 amb un ganivet de carnisser per la sufragista Mary Richardson a la National Gallery de Londres, aparentment per protestar contra la detenció de la seva correligionària Emmeline Pankhurst. Va declarar que havia atemptat contra la tela perquè no li agradava com els homes que visitaven el museu quedaven mirant-se el quadre, considerat com el cul més ben tornejat de la història de l’art. La tela va poder ser reparada de les set ganivetades. El personatge mitològic de Venus nua com a deessa de l’amor és molt present a l’art, es poden trobar moltes Venus reclinades in puribus naturalibus, però a partir de la “Venus amb l’organista” que Tiziano

Ernest Maragall, la confortable i tràgica “omertà” catalana

Aquest article també s'ha publicat a Eldiario.es, secció Catalunya Plural

De la mateixa manera com ho va fer Ferran Mascarell, company seu socialista de govern a la Generalitat, Ernest Maragall té tot el dret a canviar també de partit. El món continuarà girant malgrat això. Si a més a més Ernest Maragall es presenta de núm. 2 a una llista electoral d’un altre partit que el seu de sempre i per tant aspira a que els ciutadans el votin i li facin confiança, aleshores convindria que el seu canvi de sigles resultés comprensible, que no pugui ser vist com un càlcul individual més que una acció política, una decisió personal més que ideològica. Els anomenats membres del sector catalanista del PSC que van exercir

Carta d’un vell amor al diari "Corriere della Sera"

Les velles dames dignes no són immunes el pas del temps, simplement ho porten amb un escreix d’elegància. És el cas del veterà diari milanès Corriere della Sera, que segueixo fa prop de cinquanta anys amb un un interès incòlume. Forma part del millor periodisme europeu. La primera vegada que vaig visitar Milà gràcies al tren, abans que els nombrosos vols low cost als aeroports de Malpensa i Linate ho convertissin en un desplaçament més assequible que anar a Puigcerdà, per exemple, estava disposat a renunciar a recórrer el Duomo, la Scala, la Galleria Vittorio Emanuele, la torre Velasca, l’escalinata de la Stazione Centrale, el Pirellone, el Castello Sforzesco i els Navigli, però no a les meves dues prioritats: veure la seu del Corriere della Sera ni que fos de fora i, en segon lloc, seure una estona a l’obra culminant dels dos patis bessons del renaixentista Bramante, que avui acullen l’efervescent moviment humà d’una universitat. La seu del Corriere della Sera no té externament res de particular, encara menys sota la piogerella o la

Manuel Núñez Yanowski, el nostre home a Crimea

Fill de mare russa i de pare gallec exiliat, va néixer a Samarcada (Uzbekistan) el 1942, però es va criar al gran port ucraïnès d’Odessa, al voltant de la llegendària escalinata portuària de la Potiókimskaia Léstnitsa, immortalitzada a la pel.lícula El cuirassat Potemkin. Als 15 anys va tornar a Barcelona, va participar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i al Taller d’Arquitectura de Ricardo Bofill des de la fundació. Malgrat haver-se criat d’adolescent a Barcelona, on va projectar el nou Teatre Lliure per al seu amic Fabià Puigserver, s’ha consagrat com arquitecte a París, on ara té en projecte una enorme església russa al costat de la torre Eiffel i del Sena, sufragada per Putin com a aparador de la Gran Rússia d’avui. Manuel Núñez Yanowski, catalanoparlant, és un seductor nat. La seva

Diuen que enguany hi haurà topless al carnaval de Rio

El sambòdrom de Rio de Janeiro construït per l’arquitecte Oscar Niemeyer com a  estructura de grades fixes amb 60.000 seients numerats a la cèntrica Avinguda Marquès de Sapocaí, compleix enguany el 30 aniversari i la majoria d’entrades (entre 100 i 200 dòlars) estan esgotades a les desfilades que s'hi celebren fins dimarts vinent. El sambòdrom carioca actua com un autèntic estadi, centralitza les principals desfilades, el carnaval regulat, el negoci. La revenda il.legal d'entrades per a les grades és un fet tradicional. El carnaval s'escau en en dates variables del mes de febrer, però fixades amb anys d'anticipació dintre del calendari gregorià que regeix a tot el món occidental. Les dates variables del carnaval són les